Mirades perdudes

Capsa amb negatius de Robert Capa, David Seymur i Gerda Taro trobada a Mèxic

Ja sé que no és notícia la troballa d'aquesta capsa amb negatius de Capa, Seymur i Taro de la Guerra d'Espanya a Mèxic. De fet ja han passat uns quants mesos d'això. Avui, però he entrat al web de Magnum Photos i m'hi he trobat amb la foto de la capsa (queda ben clar que el copyright és de Magnum, no?) i amb alguna de les fotografies ja escanejades. Aquesta circumstància m'ha dut a la memòria la pel·lícula de Theodoros Angelopoulos La mirada d'Ulisses, l'argument de la qual ja el sabeu, supose: un director grec de cinema emigrat als Estats Units retorna als Balcans tot just en el moment de la guerra perquè en té notícia de la troballa, a la filmoteca de Sarajevo, d'un roll de pel·lícula per revelar d'un dels pioners del cinema grec. Pel camí passen un munt de coses, un retrobament amb la pròpia història i aquell roll de pel·lícula sense revelar esdevé una metàfora del retrobament amb les seues imatges del passat. En un moment determinat, el protagonista s'hi refereix a aquell material com a una mirada perduda, una mirada que cal recuperar pel seu caràcter fundacional de la mirada autòctona.

En realitat, una mirada "perduda", no existeix, no es tira en falta, no condiciona el treball dels fotògrafs posteriors ni crea cap tradició visual. Són fotos ineludibles en la història de la fotografia, però si no hagués existit la fotografia del milicià de Capa, si no hagués hagut la closca de nautilius de Weston o el raig de lluna d'Ansel Adams, potser les hauriem tirat en falta? I, en canvi, la sola notícia de l'aparició d'unes imatges amagades, perdudes, oblidades en algun racó fosc, generen un interés indescriptible, una pulsió irrefrenable perquè no saber què ha mirat altre ens produeix una inquietud infinita, com en aquells versos de Salvat -Papasseit:

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta

A casa nostra ja recuperades el 1978 les imatges de Centelles (quaranta anys amagades a una granja a Carcassona), s'ha trobat ara, diuen, una capsa de galetes amb negatius inèdits del fotògraf i altra vegada s'hi genera l'expectació per saber-ne (veure) el contingut d'aquella mirada perduda. La metàfora d'Angelopoulos sembla tindre unes connexions ben reals.