indicialitat i efecte real

F. Vera: Autoescola. Marroc. 2008

Aquesta darrera setmana hi ha hagut les jornades de l’SCAN a Tarragona i que han tingut com a activitat prèvia el diàleg La imatge en conflicte, mantingut per Pepe Baeza, Clemente Bernard i Ignacio Ramonet. Diferents compromisos no m’han permés ser-hi, però sembla, segons les referències que m’han arribat, que tot es va moure dintre del que era previsible: anar a voltes amb la indicialitat, entesa ací com a petjada, i el descrèdit de l’efecte de realitat per la tecnologia digital. He seguit al bloc el diàleg dels tres fotògrafs que ha coordinat Joana Hurtado i m’hi he trobat amb reflexions bastant interessants. Per conéixer el contingut de les altres ponències em caldrà esperar a que s’hi publiquen, però el programa (“Descobrir la teoria de la fotografia”, “Altres teories” i “Altres fotografies” en són els epígrafs de les tres sessions realitzades) i els ponents ja indiquen quins poden haver estat els continguts.
Sembla que una de les qüestions plantejades ha estat la "mor"t de la fotografia, mort que vindria donada per la tecnologia digital, la qual hauria acabat amb la indicialitat i, conseqüentment amb l’efecte de realitat. No de bades, un dels ponents, Víctor del Rio, en el seu llibre Fotografía objeto (Universidad de Salamanca, 2008), a la pàgina 131 diu “(...) Frente a la nitidez extrema de las imágenes digitales, la impronta de un «efecto de realidad» queda relegada a las limitaciones técnicas de la fotografía analógica”. Em costa compartir aquesta afirmació.
La indicialitat, no s’ha d’entendre únicament com a petjada lluminosa, com habitualment s’interpreten les aportacions de Barthes i de Dubois, sinó com a indici de presència, i això amb la fotografia digital considere que s’hi manté plenament vigent. És més, aquest efecte real no s’hi perd, necessàriament, en la fotografia digital.
En la portada de les actes de l’SCAN de l’edició anterior s’hi reprodueix una obra (fixeu-vos que dic “obra” i no “fotografia”) de Joan Fontcuberta, un "googlegrama" fet mitjançant un programa informàtic que genera una imatge a partir d’altres imatges, en aquest cas capturades de la xarxa a partir dels tags de les converses dutes a terme l’any passat. Eixa sembla ser una de les fites de determinades posicions, prescindir-ne de la càmera (irònicament, la imatge de Fontcuberta en reprodueix una). I tot just en això, en la negació de la càmera, hi ha la negació de la fotografia. La càmera, no un instrument de visió sinó un mediatitzador de la mirada, és qui ens fa fotògrafs. Sembla que s’obliden massa sovint les aportacions de Jean-Marie Shaeffer sobre el dispositiu fotogràfic, sobre el seu concepte d’arché i de què, així ho interprete jo, en la centralitat del procés hi ha l’aparell fotogràfic.
Més d’acord em manifeste amb les paraules d’André Gunthert: “(...) Més que fer recaure la distinció entre fotografia analògica i digital sobre un tret proper a la producció de la imatge, aquesta s’hi dóna més aviat en una pràctica posterior a la presa de la imatge. Aquesta evolució de la comprehensió de l’operació fotogràfica du la marca del desplaçament conceptual que imposa la nova tecnologia. Però la manera com es manifesta és encara presonera de l’aproximació tradicional”. (“Sans retouche”, histoire d’un myte photographique”. Études Photographiques, núm. 22, setembre 2008).
I, que hi conste, la idea dels googlegrames em sembla magnífica, tot i que no siga fotografia.
.