fotògraf anònim

F. Vera: Sant Josep 10. Sèrie Arquitectura modernista suecana. 1984

En algunes ocasions he fet la broma de presentar-me com a “Francesc Vera, fotògraf anònim”, una manera d’ironitzar no tant sobre la transcendència que, hipotèticament, pogués tindre allò que faig, sinó, sobretot, per la poca afecció a fer-me de notar (potser més per una proverbial timidesa que per manca de fatxenderia). És per això que m’admira que algunes de les coses que faig tinguen una mínima repercussió. I és que, no obstant la manca de gregarisme que patesc, sense ratllar per això en l’isolament, tinc la sort de gaudir de l’amistat i la consideració de moltes persones que em valoren potser en excés.
Em sorprén, per exemple, les més de mil visites que en mes i mig ha tingut aquest bloc, i em sorprén la repercusió que ha tingut en mitjans escrits l’exposició i el llibre Urbs mínima, que he presentat nou anys després de la darrera exposició personal (sí, entre mig hi ha hagut quatre exposicions d’encàrrec, alguns treballs editorials i alguna que altra participació en exposicions col·lectives, és cert, però ja m’enteneu el que vull dir). Aquesta darrera vegada, no obstant això, ha estat una mica diferent per la quantitat de vegades que he hagut de fer repàs de la meua trajectòria. Si ja ho vaig fer fa més d’un any amb la tria de materials per al web, després continuà en les converses amb Xavier Serra i la tria antològica de fotografies per a il·lustrar un número doble de la revista El Contemporani. Ara fa un mes, l’edició de la Ribera de Levante em dedicà tota una pàgina fent-me una entrevista, la setmana passada calgué fer una ràpida exposició del conjunt de la meua obra per a la trobada del col·lectiu Mirmanda i, aquesta setmana, l’historiador de l’art Bernat Montagut em fa participar al seu programa Camallarga a Ribera Televisió, una conversa de vint-i-cinc minuts que va ser enregistrada a casa dimarts passat i que s’emetrà aquesta nit a les 22 h.
Direu que és per a estar desvanit, i sí, ho estic, però tot açò m’ha servit, sobretot, per reflexionar sobre les coses que he anat fent al llarg del temps, per establir-hi comparacions, entendre una possible evolució i determinar certes constants. El meu autodidactisme, més forçat que militant, m’ha fet aprendre d’errors i en aquest temps els dubtes, més que reduir-se, se m’han multiplicat. Si les primeres sèries les vaig realitzar amb relativa rapidesa, des de fa més de vint anys han tingut un procés d’elaboració lent. Potser ara són treballs més meditats o potser faig gala de una major paciència, o és que em costa molt més trobar la coherència interna d’un conjunt d’imatges, qui ho sap. Però una cosa puc traure en clar de tot açò: que cada una de les sèries realitzades fins ara responen a un mateix desig d’esbrinar el sentit del que m’envolta, de trobar una lògica interna a les coses, de construir una resposta visual coherent, d’ordenar el que tinc al voltant amb un sentit el més ajustat possible i la constatació permanent de què allò que faig, més que aportar respostes, genera noves preguntes. Potser per això continue trobant properes, ara, aquelles llunyanes imatges dels meus inicis.
Bé aquesta nit veuré l’emisió del programa de Bernat, segurament em sentiré pagat, com diem a la Ribera, per dir que estem contents. Potser encara quede alguna altra entrevista o ressenya en el temps en què ha de rodar l’exposició i es fa la difusió del llibre, però després tot tornarà a la normalitat, reprendré el treball solitari (gaudint, això sí, dels amics i de la gent que m’estima) i altra vegada tornaré a ser Francesc Vera, fotògraf anònim.
.