Qüestió de detall

F. Vera: Paret blanca. Sandycove. Irlanda. 2007

Aquest cap de setmana he de fer una presentació que done idea d'allò que faig, del treball més recent i també del que he anat confegint des de fa 30 anys. És per això que he hagut de revisar l'arxiu; una tasca que convé, tanmateix, fer de tant en tant perquè mirar retrospectivament ens ajuda a recuperar vells projectes o a encetar-ne de nous. Fotografies que han quedat soltes, imatges que no arribaren a concretar-se degudament poden ser novament analitzades.

Quan érem a Dublín, agafarem el tren, Hortènsia i jo, per anar a Sandycove, on Joyce situa l'inici de l'Ulisses. Necessitava contrastar totes les imatges mentals que la lectura m'havia generat amb la constatació visual directa. Allà hi havia la torre Martellus, el clot dels quaranta peus, la badia de Dublín i, amb una mica d'imaginació, podríem dir que aquell vaixell boirós que s'allunyava cap a l'horitzó era el mateix vapor correu. La realitat s'adia bastant amb el que m'havia representat, però, a més a més, vaig trobar coses que m'atreien tant com tot allò que m'havia menat fins aquell lloc. Una d'elles va ser una paret blanca, acabada de pintar, d'una lluminositat proverbial, que, és ben evident, vaig temptar de fotografiar. Ara, repassant carpetes, ensopegue amb la imatge i recorde el post de fa uns dies en què parlava de com una paret blanca ens incita a fotografiar (Carlos Bravo, hi afegia en un comentari l'enllaç a una imatge seua també d'una paret blanca). Però també el post d'ahir, sobre la geometria, podria haver-se il·lustrat amb aquesta imatge. De fet les fotografies, limitades com estan a la sola evidència, resulten tan polisèmiques que, de vegades, resulta difícil determinar-ne el límit.

Sí, hi ha l'atractiu de l'objecte —instintiu o mediatitzat per la cultura—, hi ha, també, la geometria, l'enquadrament ajustat, la composició i hi ha, finalment la tècnica. Però hi ha, en ocasions, el detall superflu ("detall inutil" que en diria Barthes). El detall que no sembla aportar res al discurs visual, a la narrativa, i que, no obstant això, esdevé determinant en la contemplació, en la interpretació, en la "lectura", de la imatge.
Extrac un fragment de Xiuxiueig del llenguatge, de Roland Barthes, al respecte:
"(...) Aquesta qüestió és la següent: tot, en el relat, és significant i si no, quan no hi ha el sintagma narratiu subsiteixen certes zones insignificants, ¿quin seria, en definitiva, si podem permetre'ns parlar en aquests termes, la significació de la insignificància?"
Entenem-ho així, en una imatge qualsevol detall, per insificant que siga, té una capital significància.


Nota apart (i que potser no tinga molt a veure en els plantejaments d'aquest bloc ni del post d'avui): per qui no "entenga" els xiulets d'anit, seria recomanable de fer-los llegir l'Oda a Espanya de Maragall, però com que molt probablement no ha facen, poden aplicar-se aquell refrany castellà, que tantes vegades em posaven per practicar la cal·ligrafia, de "quien siembra vientos, recoge tempestades".

.