dimarts, 5 de maig de 2009

Baudelaire, Carjat i Nadar























Baudelaire per Nadar (esquerra) i per Carjat (dalt)





















Urbà Lozano deixa avui a Més content que un gínjol un impagable poema en prosa de Baudelaire i hi adjunta la magnífica fotografia que de l'escriptor feu Étienne Carjat el 1865.
Hom considera aquest retrat com el més reixit dels que se li feren, molt més que els que li feu (jo li en conec tres de diferents) el gran Nadar.
El conjunt de l'obra nadariana supera amb escreix la de Carjat, però en el cas de Baudelaire, el segon supera el primer. Això sempre m'ha intrigat.
La diferència entre tots dos fotògrafs no és de tipus tècnic, ja que la comparteixen, la tècnica, sinó d'aproximació al subjecte. Nadar s'hi refereix en el seu mètode de treball a la interpretació de la psicologia del personatge, un aspecte que sembla descuidar Carjat. Nadar cerca l'expressió, Carjat potser la versemblança (com que no conec cap referència explícita de les intencions de Carjat, les he de suposar). Nadar "imposa" la posició i l'expressió als seus models i no sé si Carjat ho feia d'aquesta manera. Seguint la correspondència de Baudelaire, podríem conjeturar que, bel·ligerant com era amb la fotografia, l'escriptor vol imposar-se al fotògraf (mireu sinó la carta del 22 de desembre de 1865 enviada a sa mare en que li diu que voldria un retrat seu, però que cal que ell hi siga present perquè no se'n refia dels fotògrafs i vol dirigir l'operació).
Potser la mirada de Nadar, feta a dirigir, xoca amb un model de la mateixa polaritat, mentre que la de Carjat tal volta, deixant fer el model, és capaç de trobar la imatge que desitja. No ho sé, ho deixe simplement com una conjetura, posiblement plausible, però conjetura.
El que resulta evident és que davant d'un mateix motiu, hi ha mirades distintes, diferents maneres d'interpretar el que veu tothom, diferents sensibilitats i personalitats diferenciades, i això comporta estils diversos, maneres de fer distintes i particulars maneres de relacionar-se amb el món.
En la meua col·lecció hi ha dues woodburytípies, una de Carjat (retrat de Léon Gambetta) i una de Nadar (retrat de Manet), totes dues de l'edició de la Galerie Contemporaine de 1863. Dues maneres distintes d'abordar el retrat.

I per cert, què és eixa "hora immòbil que no marquen els rellotges", del poema de Baudelaire, que no siga una fotografia?

.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.