el temps fora del temps

F. Vera: Atraccions de fira i monument a Vrijdagmarkt. Gant. 2008

“La instantània (snapshot) és a la història de la fotografia el que aquesta és a la història de l’art, una seriosa amenaça per al bon equilibri de la disciplina que l’acull”. I tot just després de dir això, Geoffrey Batchen hi dedica 30 pàgines al gènere de la instantània.
El terme anglés snapshot, que traduïm per instantània, fa referència a una mena d’imatge molt concreta, a aquella fotografia casual, quasi accidental, de situacions quotidianes i, generalment captada per alguna persona poc avesada a la càmera fotogràfica. Però per a nosaltres, instantània té un sentit més dilatat. De fet, parlem de l’instant fotogràfic com un tall que extreu del continuum temporal un moment aïllat de l’acció. I això és un tret compartit per qualsevulla fotografia, siga aquesta la d’un professional expert o la d’un pare desitjós d’enregistrar les gràcies del seu nadó.
Aleshores, no es tracta només de què fotografiem, de la manera com ho fotografiem, sinó també de quan ho fotografiem.
Cartier-Bresson va enunciar allò del moment decissiu (quan la geometria de la imatge arriba a expressar la màxima expressió de la realitat), mentre que Robert Frank entenia el moment intersticial (aquell que s’hi donava entre els moments decissius i en què no passava res de particular). Però hi ha més maneres d’entendre el moment fotogràfic i, potser, encara en queden moltes per vindre. De fet hi ha el moment construït, com en el cas de Jeff Wall que escenifica l’instant que ha d’enregistrar la càmera.
Cindy Sherman denomina els seus autorretrats com a stillframes (fotogrames), una denominació cinematogràfica que reforça eixa idea d’imatge retallada del context d’una seqüència temporal. Què és aleshores l’instant fotogràfic? Ni més ni menys que un imprecís període de temps durant el qual la llum incideix sobre el suport sensible (pel·lícula o sensor digital) que hi ha a l’interior de l’aparell i en dóna com a resultat una imatge fotogràfica.
L’instant, per definició, no s’ajusta a cap unitat de temps: una mil·lèssima, una centèsima, un vuité de segon, són valors de temps d’exposició, però una vegada captada la imatge passen a ser només instants, tots iguals, tots reduïts al mateix punt d’imprecisió, a una mateixa “durada visual”, a una mateixa i perpetuada dimensió de passat en present. Com diu Dubois, l’instant fotogràfic és el temps fora del temps. I això fa que en eixe tall temporal, els objectes, les persones i tot el que s’inclou en la imatge prenguen una significació que només la fotografia pot permetre. Una persona que passa casualment, tangencialment, accessoriament, pot esdevinir, de cop i volta, protagonista principal de l’escena i els objectes o persones actores en la realitat, decorats i comparsa de la imatge resultant. Per tant, em sembla obvi, i potser no caldria ni haver-ho argumentat, que el moment just en què premem el botó de l’obturador esdevé primordial per a la càrrega significativa de la nostra mirada.
.