No sols què sinó com

F. Vera: Capella del Calvari. Turó Petřin. Praga.2007

Ahir vaig trobar entre les novetats, a la llibreria Railowsky, el catàleg de l’exposició que el Círculo de Bellas Artes de Madrid ha dedicat a l’obra de Sudek. Ja ha quedat clar en un post anterior com m’agraden les fotografies de Sudek i seria redundant tornar-ho a dir ara.
El catàleg, amb unes reproduccions magnífiques, recull una bona part de l’obra sudekiana dels anys cinquanta. Hi ha moltes de les fotografies de natura morta a les que ja m’hi he referit, però també algunes de les panoràmiques que en aquesta època va fer amb una vella càmera Kodak de finals del segle XIX.
Amb l’ajuda del Google Earth, recórrec novament els carrers de Praga pels que fa un parell d’anys vaig transitar i hi vaig situant, no sols les fotografies de Sudek sinó, també, la casa on tingué el seu estudi al número 28 del carrer Újedz, enfront mateix d’on arrenca el funicular per pujar el turó de Petřin i on donà forma a les seues sèries més cel·lebrades.
L’aplicació Panoramio permet a qualsevol usuari penjar fotografies dels diferents llocs en punts aproximats en què fou capturada la imatge, tot afegint una representació “a peu pla” de l’indret que el Google Earth et mostra en vista aèria. Però curiosament, el punt de vista, l’enquadrament, la intensitat de cap d’aquestes imatges no s’acosta ni de lluny a la de les fotografies de Sudek. Les fotografies que ens mostra Panoramio són fotografies estandaritzades, redundants la major part de les vegades (alguna excepció cal anotar), amb clar predomini de la funció icònica sobre les funcions epistèmica i expressiva. Tot el contrari de les que creà l’ull del fotògraf txec.
Obres com les de Sudek, amb aquella màgia que et fa pensar que la fotografia és, precíssament, això, són les que ens guien per intentar produir imatges mínimament vives, mínimament sentides, mínimament colpidores. Si són més o menys modernes, si introdueixen cap manera nova de fotografiar, si aporten algún aspecte novell a la fotografia no és res que ens haja d’importar massa si en l’intent de deslliurar-nos del clitxè aconseguim una sincera forma personal de fer. Les fotografies de Sudek no són ni modernes ni clàssiques, ni pictorialistes ni puristes, ni foto documental ni foto artística, són simplement (i amb quina complexa senzillesa) Fotografia.
Permeteu-me que duga ací, per acabar, les paraules finals de l’article que introduïa ahir Clemente Bernard a la discusió que manté amb Pepe Baeza i Ignacio Ramonet al bloc La imatge en conflicte: “No s’ha d’oblidar que, al marge de què es mira i per a què es mira, és decisiu com es mira. I aleshores, en aquest moment precís, siguis a la FSA, a la Photo League, a Getty Images, a Magnum Photos o al diari del teu poble, treballis per a qui treballis, facis el que facis, sempre estàs sol”.

.