per què blanc i negre?

Hellen Levitt. New York. ca. 1945

Trobe a l'edició digital de El País una ressenya sobre Helen Levitt a propòsit del seu traspàs. No és un nom "important" en la història de la fotografia, d'aquells que apareixen als manuals, però la seua obra té una solidessa fora de tot dubte. Tal vegada és per això que l'article al que m'hi he referit posa com a "mèrits" de la fotògrafa haver estat amiga de Cartier-Bresson i de Walker Evans. Tot i que la seua primera publicació important, A way of Seeing no veuria la llum fins 1965, amb un text de James Agee, col·laborador asidu d'Evans, havia iniciat el seu treball a finals dels anys 30. Malgrat l'amistat amb Evans i la influència, que la mateixa fotògrafa reconeix, de Cartier-Bresson, jo trobe molt més pròxima la seua obra a la d'un altre fotògraf que també retrata els carrers i la gent de les barriades populars de Nova York. M'hi estic referint a John Gutmann, fotògraf d'origen alemany a qui el nazisme va fer emigrar en aquella època.
Però el motiu d'aquesta entrada no ha estat el de fer una necrològica ni la d'entreveure influències, estils o escoles fotogràfiques als anys 40 als Estats Units. El que en realitat m'ha mogut a fer-la ha estat una frase de l'article citat: "En la década de los noventa renunció al color porque no podía controlar las tonalidades tanto como le hubiera gustado. La dependencia de un laboratorio ajeno no la contentaba...". Aquest mateix argument és, si fa no fa, el que vaig donar quan a la presentació del meu llibre Urbs mínima a Railowsky, dijous passat, Juan Pedro em preguntà com havia estat per a mi la transició del blanc i negre al color. És una qüestió de possibilitat de control. Fins ara, només el blanc i negre ho permetia, mentre el color depenia del treball d'altres, generalment d'un procés mecanitzat i estandaritzat, i això als qui l'ofici, el domini tècnic i el concurs de la intuició, els permetia ressaltar les qualitats de la imatge en un acabat impecable, els produïa considerables decepcions.
I la decepció, curiosament, no venia perquè el resultat no s'assemblés a la realitat (ben contents que n'han estat sempre els "usuaris" de la fotografia de records de viatges i d'esdeveniments familiars!), sinó perquè els resultats no s'adien mai a allò que nosaltres havíem mirat. Si això és així és perquè en fer una fotografia no ens conformem em "veure" la realitat, sinó que la "mirem", és a dir, introduïm un component de voluntat, de construcció. Mirem la realitat per transformar-la en imatge i per a això ens cal controlar-la.
Curiosament, he hagut de respondre en moltes ocasions a la pregunta de per què feia les fotos en blanc i negre, de vegades, cansat de tenir-ho que respondre, tirava mà de la frase de Robert Frank: "blanc i negre són els colors de la fotografia", la qual cosa, damunt em donava un cert aire erudit. Ara he de respondre a la pregunta contraria: "per què ho fas en color?".
Crec que si algú hagués de determinar en un futur quin canvi ha introduït la tecnologia digital en la fotografia, el resultat seria aquest:"va permetre que la mirada en color s'igualara a la mirada en blanc i negre".