la precisa cal·ligrafia d'una feixa d'hort

Mario Giacomelli: Com una pàgina de diari. Senigallia, ca. 1970

Llegesc al Quadern Gris en l'entrada de l'11 d'abril de 1919: "Entre els dos ferros d’una reixa, veig, al fons d’un jardí minúscul, una font rústega degotant sobre unes molses i unes petxines i un banc de ciment imitant troncs d’arbres. Una caseta de color d’ous batuts polvoritzada de canyella s’amagava sota el fullatge. Més enllà hi havia la cal·ligrafia precisa d’una feixa d’hort i sobre un fons de bròquils d’un verd aspre es veia un senyor en cos de mànegues, la barba negra, el coll planxat, els punys rodons, una cadena i un medalló penjant, que feia anar la fanga" (el subratllat és meu). Déu meu, si això és una foto de Giacomelli! La literatura, sobre tot l'escriptura de Pla, té la facultat de generar imatges mitjançant la descripció, però també la fotografia té la propietat d'evocar enllà del que ens mostra.
Mario Gicomelli (Senigallia, 1925-2000), mira el paisatge de forma analítica, n'elimina els elements accessoris i deixa només allò necessari que pot arribar a ser "forma formant". El punt de vista, l'enquadrament i els recursos tècnics del revelatge estan posats al servei de l'expressió. Giacomelli, curiosament es fa fotògraf tot desconeixent la fotografia als 29 anys (com es feu pintor als 13 anys tot desconeixent la pintura). S'ha dit que s'inicià en la fotografia amb la idea de guanyar diners per comprar-se un ciclomotor, i que la seua formació fou exclussivament autodidata. Una manera d'alimentar el mite, com el fet de què no abandone la seua regió li dóna certa fama d'outsider. Però, en realitat, el 1954 coneix Cavalli, fundador del grup Bussola, el qual recala a Senigallia aquest mateix any i li aporta, amb les fotografies de marcat contrast i una posició de rebuig a la fotografia salonista, un punt de partida per a les seues experimentacions personals. És el moment del neorealisme, de recerca d'un llenguatge que experimenta amb la juxtaposició, l'associació i la connotació.
La mirada de Giacomelli s'ha presentat sovint com quelcom incontaminat, espontani, des de l'aïllament camperol, però, en el fons i sense negar-li la possible formació autodidacta, com hem vist, ha calgut el concurs d'influències i de posicionaments davant la fotografia que es feia en aquell moment. Potser si Giacomelli no hagués tingut aquesta influència, si, realment no hagués conegut fotògrafs que duien aquella línia, hauria estat un fotògraf de poble, un "retratista" anònim i, tot i que hauria pogut comprar-se aquella moto que somniava i no pogué obtenir, no hauria esdevingut un dels mestres indefugibles de la fotografia italiana.
Avui, mirar les fotos de Giacomelli, i les d'altres fotògrafs, estudiar-ne els moments i els corrents fotogràfics, el sentit de cada imatge, continua sent necessari per formar la nostra mirada, molt més en aquest món inflaccionista d'imatges, d'imatges gratuïtes a cor que vols. La fotografia no és un mitjà transparent, no és un "llenguatge sense codi", de manera que una cultura visual, o fotogràfica, si ho preferiu, és indispensable per albirar la possibilitat d'una mirada pròpia.