Descobrir la mirada

Josef Sudek: Natura morta. (ca. 1950)

Sol passar quan s'acosten les vacances de Pasqua. Durant el segon quadrimestre impartesc una assignatura de lliure elecció anomenada Fotografia (un curs d'iniciació, en realitat). En aquesta matèria es matriculen alumnes de les més variades titulacions i nacionalitats (sol haver-hi un 40% d'erasmus). Durant els messos de febrer i març cal explicar les nocions bàsiques de la tècnica fotogràfica per tal de donar-los les eines mínimes per a què s'inicien en la realització de fotografies. Aprenen els rudiments de la càmera fosca, el concepte de profunditat de camp i coses semblants i això els satisfà i pensen que en dominar això esdevindran experimentats fotògrafs. Jo per dins, me'n ric compassivament de la seua ingenuïtat. Però en arribar el mes d'abril, quan se suposa que ja coneixen una mica la tècnica, agafant-los totalment desprevinguts, els parle de la natura morta en la fotografia, de diferents fotògrafs que, des de Nièpce i Talbot han realitzat bodegons i de com han sabut mirar les coses des d'un angle personal, creatiu, ja siga aquest sofisticat o senzill, tenebrista o lluminós, en color o en blanc i negre, intimista o exultant, i de com aquelles natures mortes, aquelles fotografies de natura morta responien sempre a les inquietuds personals o històriques en què es movien, o es mouen, els seus autors. Els parle, en definitiva, de la importància de "trobar la mirada", d'aprende a mirar, de connectar, com deia Cartier-Bresson, l'ull, el cor i el cervell (combinar el saber tècnic amb el saber poiètic i el saber teòric, quasi res!). Entre les cares dels assitents a la classe vaig veient aleshores algunes que canvien, que quasi es transfiguren. Hi ha sempre uns quants alumnes que anoten el nom dels fotògrafs dels quals mostre imatges, aleshores indique algun que altre llibre o el lloc on poden consultar-los o en quina llibreria poden trobar-los o quin web poden cercar i aquests mateixos tornen a prendre nota. És aleshores que sé quin d'entre tots els alumnes que tinc (passen dels quaranta) han descobert, si no la "seua" mirada, sí la possibilitat d'albirar-la. I en tot això, pense, hi ha l'ajuda inestimable de les imatges de les natures mortes i els "laberints" de Sudek.