dimecres, 22 d’abril de 2009

Souvenirs fotogràfics

Francesc Vera: A l'explanada de Trocadero, París. 2006

Que la fotografia suposa un efecte ineludible de tall espacial i temporal, ja ho sabem; i que hi ha moments i llocs que concentren l’activitat fotogràfica, també. Tampoc no descobrirem res si diem que fer vacances a un indret d’aquells considerats “típics”, és una de les combinacions que més afavoreixen l’activitat fotogràfica del personal. I no obstant això, aquestes coses segueixen cridant-nos l’atenció a hores d’ara.
Haureu vist que a les carreteres s’identifica amb un senyal d’una càmera fotogràfica —d’aquelles antigues, de manxa— el lloc on podem deixar el cotxe i gaudir d’un panorama pintoresc, i allà veureu sempre algú prenent fotografies. Fins i tot, de vegades, s’hi fa cua. I si us fixeu, veureu que hi ha a aquests llocs turístics, assenyalats amb major o menor exactitud, el punt des del qual s’hi pot fer la fotografia tòpica. En altres ocasions, però, aquella indicació no és física sinó ideològica: cerquem situar-nos en l’indret just des d’on està presa la imatge que hem interioritzat mitjançant postals o cartells de promoció turística. Hi cerquem el reconeixement de la imatge ja vista, el souvenir, en definitiva.
La mateixa imatge repetida una i altra vegada, sempre la mateixa i sempre diferent, fotografies iguals però distintes. Eixa és la paradoxa de la fotografia, o almenys una de les paradoxes, la construcció del cànon en base a una individualitat indefugible.
Perquè amb aquestes fotografies de souvenir, la nostra experiència individual ho és perquè participa de l’experiència col·lectiva i en deixar constància de la nostra mirada no fem cap altra cosa que integrar-la en la mirada indiferenciada, global i unificadora d’una cultura visual estandaritzada. D’aquestes imatges, curiosament, en diem imatges cliché, un terme agafat de la denominació francesa per als negatius fotogràfics, és a dir la matriu des de la qual s’hi poden obtenir infinites còpies d’una mateixa imatge (deixe ací deliberadament de banda, i per a una altra ocasió, la qüestió de la perícia tècnica i recursos estilístics o compositius).
Potser fer-nos fotografiar en llocs de reconeguda singularitat o enregistrar vistes d’indrets il·lustres obeeix a un cert fatxendisme personal, o a un desig de guardar la pròpia memòria, però, en el fons, no fem cap altra cosa que reconéixer la nostra pertinença a la tribu i la nostra contribució a la memòria col·lectiva.
I ara una qüestió a esbrinar: hom fotografia el que els altres fotografien, però, fotografia també perquè els altres fotografien?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.