sentir-se captivat

F. Vera: Gemaldegalerie. Berlín. 2004

He estat llegint les memòries de Doro Balaguer i, necessàriament, m'he hagut de deturar en les reflexions que fa al voltant de la pintura, extrapolables a l'art en el seu conjunt, i també en les que fa sobre la literatura. Trobe que, malgrat la subjectivitat, són observacions assenyades, dignes de ser tingudes en compte. Qüestiona Balaguer, entre altres coses, el mecenatge actual de bancs i institucions exclussivament interesats, diu, en la rendibilitat econòmica o política de la cultura, i ho enfronta amb aquell mecenatge personal dels Guggenheim, Rockefeller o Thyssen als quals reconeix el mèrit de la passió, de l'aposta personal per una modalitat d'art innovadora.
Aquelles col·leccions, fetes pel gust personal, a partir d'interesos estètics particulars, han esdevingut, amb el temps, institucions que cerquen beneficis. De fet, recorde haver llegit, en una entrevista a qui aleshores n'era el lehendakari, Karlos Garaicoetxea, com en les negociacions entre els representants del Guggenheim i el govern basc per dur la nova seu del museu a Bilbao, els arguments que sempre s'hi posaren a sobre la taula eren econòmics i que mai no hi aparegué cap consideració artística.
Fa poc, Lola Garrido, a una entrevista en el butlletí d'Arte Informado explicava l'aparició d'una nova espècie de col·leccionista, la intenció dels quals és la de fer una col·lecció en funció de les recomanacions de certs experts en el mercat artístic per després cedir-les o vendre-les a una institució i obtenir-ne així el reconeixement públic que la seua activitat o la seua vàlua personal mai no els donaria (i, no sé per què, em ve al cap aquell espavilat de l'operació Malàia).
L'art, la producció artística, esdevé, doncs, una activitat esconòmica més. És cert que hi ha artistes que es gasten un posat crític mitjançant l'antiartiscitat i l'oposició al sistema, que pretenen fer una obra, generalment conceptual, d'atac frontal a l'establishment en pro d'un canvi social. Però gran part d'aquesta obra sol ser assimilada pel sistema que vol qüestionar l'endemà mateix d'haver estat feta i, com molt bé diu Balaguer, "l'últim «video-art» més arriscat desperta adhesions divertides del mateix signe que els jocs electrònics per a infants".
Potser hem volgut veure en l'art, pretenciosament, el mecanisme capaç de canviar mentalitats, de fer reflexionar el públic, de fer-nos qüestionar el món en què vivim i, curiosament, avui que els museus s'omplin de gent, res de tot això s'hi albira. I és que, com deia Arnheim, la sola visita al museus i a les exposicions no educa estèticament la gent. Potsert cal alguna cosa més.
Espectacularitzar el museu i fer de l'art un entreteniment per ocupar el temps del turista repercutirà en el balanç financer de l'entitat, però l'excessiva sacralització del que s'hi mostra, l'inqüestionable criteri "superior" de qui ha decidit que allò mostrat és valuós, potser crea un espectador acrític i l'obra vista, que no mirada, no és capaç de deixar-li cap empremta. Aleshores, si allò que veu no li arriba, l'espectador pensa, com en el conte del rei nu, que és tan babau que no pot gaudir-ne les excel·lències i ho accepta sumís per no manifestar les seues mancances; o potser pensa que allò no és per a ell i se n'aparta indiferent.
Hom dirà, amb raó, que la formació és necessària per poder gaudir a bastament de l'obra artística i per poder-la interpretar i valorar en la justa mida, però crec que en el fons s'està deixant de costat una premisa fonamental en la nostra relació amb les obres artístiques: el gaudi de deixar-se captivar, de ser seduït pel que se'n mostra. I el pitjor, crec, és que, de vegades, ho obliden els artistes. Potser per això, perquè ja resulta tot tan fàcil, avui tothom hi aspira, a ser "artista".
Enric Banyuls, amic i magnífic pintor, fa un temps, em referí una anècdota: una senyora li deia al seu marit mentre visitava una exposició d'art modern, "i, d'açò, qui s'ha d'enamorar?" Potser aquella senyora tenia, sinó la raó, la seua raó. Pensem'ho, d'allò que fem qui s'ha d'enamorar? Més encara, allò que fem ens enamora?
Només un apunt final: per ser seduït, per sentir-se captivat, ens cal l'esperit obert. El tòpic repetit, l'entreteniment fàcil, poden fer-nos sentir còmodes però mai no podran encisar-nos. Només una certa dificultat o un cert grau d'inaccessibilitat podria seduir-nos, il·lusionar-nos, fer-nos passar ànsia i generar en nosaltres la necessitat de comprendre, d'aprendre, de crèixer.