fotografiant tòpics

F. Vera: Fotografiant la Mesquita Blava, Istanbul. 2003

Viatgem, o fem turisme, en funció d'apetències personals o de determinades expectatives generades. Hi ha qui viatja a la recerca de diversió nocturna i buscarà, per tant, destinacions on les cafeteries, les discoteques i les atraccions de fira estiguen garantides. D'altres cerquen deslliurar-se'n de l'stress a llocs paradísiacs, de platges d'arena blanca, aigües transparents i un acurat servei d'hostaleria, o potser prefereixen un tranquil hotel de muntanya on gaudir de l'aire pur i el cant dels ocells. Per contra, hi ha qui es decideix a patejar ciutats emblemàtiques on conéixer edificacions, costums o formes de vida singulars.
En qualsevol cas, però, sempre hi ha l'estereotip condicionant-ne l'elecció. La platja caribenya, el balneari termal o la ciutat mítica es trien en funció del que sabem, del que ens han contat i del que hem vist a revistes, documentals, pel·lícules o llegit en novel·les. És lògic, per tant, que quan hi arribem pretenem reconéixer allò que ens esperàvem veure, allò que ja veíem predisposats a trobar. I això no és ni més ni menys que el tòpic. I, per tant, quan hi som, el que fotografiem també és el tòpic. El tòpic fotografiat de manera tòpica. ¿Com ser originals quan aquell indret, aquell palau, aquell castell, han estat fotografiats ja de totes les formes possibles? Afortunadament, sempre hi ha la manera d'aproximar-se al tema des d'un vessant personal, diferent, però això demana temps i reflexió i la pressa del turista no és la que hi proporciona la millor disponibilitat, precissament. Conec fotògrafs que escullen els tòpics com a leit motiv per les seues imatges i un d'ells, Ramon Masats, ho fa magistralment, mentre que d'altres procuren evitar-los com qui fuig del dimoni. Jo, per la meua part, trobe divertit el que passa al voltant del tòpic. No cerque mostrar-lo directament —el confie a la memòria visual de l'espectador—, sinó que m'hi fixe en el que fa la gent en fotografiar-lo, ja que en la mida en què sabem com funciona això de la fotografia podem reconstruir el que el personatge o personatges que hi apareixen estan fotografiant (Shaeffer i el seu concepte del dispositiu!).
En aquest cas, en la foto que avui he triat, hi ha, a més, tòpics de propina: el japonés o la japonesa que tot ho fotografia i la "veracitat", confrontada a la foto digital, d'haver estat feta, la imatge, amb pel·lícula de blanc i negre i una vella Leica. Uns tòpics que, com la gran part dels tòpics, malgrat basar-se en una certa veritat, són, com a mínim, qüestionables.