la carcassa

F. Vera: Palmeres, Jardí Botànic de València. 2009

Estic capficat aquests dies fotografiant el Jardí Botànic. La varietat i quantitat de verds d'aquest indret, el contrast dur de llums intenses i ombres profundes, la diversitat d'espècies ordenades en funció de determinats criteris, em tenien una mica marejat, fins que les coses han anat prenent forma tot passejant-m'hi. És un treball que ha de recollir els espais i els especímens del jardí per donar una visió el més ajustada possible del que és i del que hom pot trobar-hi. Podria pensar-se que, en un treball d'aquestes característiques, resulta difícil de ser seduït pel tema, però tot és qüestió de parar una mica d'atenció. Explicava Joan Fuster que qualsevol cosa pot resultar-nos interessant si som capaços de dedicar-li cinc minuts d'atenció. De manera que els espais del Jardí, de vegades amples i lluminosos, en ocasions atapeïts, densos i ombrívols, han aconseguit interesar-me.
Hi ha moments i indrets en què em sembla reconéixer formes i colors propis de les fotografies d'Stephen Shore, en d'altres hi ha els matissos dels jardins de Monet, ocasionalment els jocs de llum i ombra de Pinazo (m'agrada més que Sorolla, què li hem de fer!), fins i tot poden aparéixer delicats jocs de marqueteria al més pur estil Friedlander. I, a més a més, he anat aprenent algunes coses sobre determinades espècies o particularitats d'alguna de les plantes que hi ha en aquest magnífic indret (i és que els fotògrafs tenim el rar privilegi d'anar construint-nos, en cada un dels treballs que encetem, una cultura de primera mà).
Amb tot i això, la fascinació, o l'interés, pel que fotografiem no significa que tot ens vaja a resultar fàcil, sinó que més aviat ens demana un esforç considerable i parar força atenció a cada imatge per no badar i clavar la pota. Us en faré cinc cèntims amb un exemple: hi ha al Botànic un exemplar de palmera bastant singular. És una palmera de trenta-cinc (sí, trenta-cinc) braços, coneguda com La Carcassa que em duu de cap.
Obric parèntesi: quan esclata una carcassa en un castell de focs artificials, per la similitud, en diem "palmera", una metàfora que s'hi torna en aquest cas, dient-li a la palmera que s'obri en tants braços, "carcassa". Tanque el parèntesi.
Deia que La Carcassa (que apareix a l'esquerra de la foto) em duu de cap perquè no trobe la manera d'abordar-la. Si intente captar-la tota sola i completa només aconseguesc la foto "de carnet" d'una palmera i si la integre en el conjunt potser no done idea del que és, de manera que aquesta vesprada, quan torne a anar al Botànic (perquè la llum em serà més favorable) temptaré de jugar, una altra vegada, amb la metonímia i veure si la part potser capaç de suggerir-ne el tot.
Com veieu, per a tractar-se d'un ofici de ganduls, com deia Erwitt, fer fotografies produeix algun que altre maldecap.
.