qüestió de distància

F. Vera: Els músics joves del Hoff Brau biergarten. Munic. 2006

Una cosa a la que dedique bastant atenció és a la distribució de l'espai. Potser tinc un pensament compositiu una mica cartesià, però sempre procure que l'equilibri no siga excessivament estàtic, sinó que preferesc que la imatge tinga un mínim de dinamisme. Potser per això, un fotògraf que m'encanta és Lee Friedlander, amb eixes composicions que semblen fetes amb les peces d'un trencaclosques, però també m'agraden d'altres, tan dissemblants d'ell, com ho pot ser Elliot Erwit.
Hi ha una noció compositiva que és aquella que considera el pes de cada una de les parts que conformen la imatge. I jo tinc tendència a fer una distribució més aviat asimètrica, sovint deixant a un racó allò que més pes hi té. Però això cal compensar-ho d'alguna manera amb d'altres elements i fer que, tanmateix, tot el que s'hi veu a la fotografia mantinga una interpretació de conjunt, que la faça suggestiva i que li done contundència visual. Es tracta, en definitiva d'establir un diàleg amb el tema fotografiat per enunciar un discurs coherent.
Habitualment, els llibres de fotografia, tipus "cómo hacer fotografías de..." o alguns manuals per a diletants, indiquen determinades regles per a obtindre composicions efectives i ben construïdes. Fins i tot, mostren alguna fotografia d'exemple que, de vegades i ves per on, pot ser d'algún fotògraf important. Però reduir una foto a una recepta és abocar-la a ser una imatge avorrida, morta, sense esperit. I això passa també amb els manuals d'il·luminació, que donen pautes a seguir amb les que aconseguir una il·luminació tècnicament correcta però que potser pequen d'una absoluta manca d'interés.
Tino Soriano comentava que quan li feren l'encàrrec de fotografiar el Tour de France (en el moment en què Indurain ho guanyava tot) fou perquè no era un fotògraf esportiu, ja que el que buscaven eren imatges distintes, de proximitat personal i no les típiques fotos de ciclistes. Siqui Sánchez mostrà no fa molt al seu blog unes fotos de productes d'alimentació que li foren encomanades perquè el client, pel que es veu, estava fart de trobar-se sempre amb el mateix tipus de llum.
La recepta que jo recomane (tots en tenim, de receptes) a qui em demana consell —ja siguen els meus alumnes o aficionats a la fotografia que volen millorar les seues fotos—, sempre és la mateixa: veure moltes fotos, estudiar l'obra de grans fotògrafs i anar cercant aquell ninot que, com deia Miró, cada u de nosaltres porta a dintre. I una cosa més: la necessitat de descobrir quina és la nostra distància. Crec que aquella vella màxima de Robert Capa de "si les teues fotos no són bastant bones és que no estàs el suficientment a prop", s'hauria de reconvertir en "si les teues fotos no són el suficientment bones és que encara no has trobat la teua distància". I la distància no és, només, la física respecte del tema, ni tan sols la distància emotiva, sinó, també —i la considere determinant—, cal trobar la distància focal de la nostra òptica. Potser és per això (permeteu-me aquest breu apunt tècnic) que sempre use òptiques fixes, perquè els zooms tenen la virtut de confondre'm i sempre aconsegueixen despistar-me d'allò que duia en ment.
.