on els frares facen niu...

F. Vera: Monestir de la Murta. Alzira. 2009
(cliqueu sobre la imatge per veure-la ampliada)

"On els frares facen niu, a l'hivern i a l'estiu", que diu el refrany. Cert. Vegeu sinó els jerònims, que aturaren en aquest bell indret de la Vall de la Murta allà pel segle XIV, gràcies a la concesió que d'aquestes terres els feu el rei Pere el Cerimoniós. Des d'allà s'hi pot pujar fins a El Cavall Bernat per albirar, de dalt estant, tota l'extensió de la Ribera Baixa, o bé s'hi pot anar pel Pas del Pobre fins a la Vall de la Casella, un altre indret natural de gran bellesa. Però si no voleu fer grans caminades, a uns pocs centenar de metres d'on deixeu el cotxe hi ha les ruines de l'antic monestir on el tranquil paratge ja és força gratificant, i lloc escollit per moltes parelles de nuvis per fer-se les fotos del casament (que ja es pensaveu que no anava a parlar-ne, de fotografia, o què?).
El fotògraf de noces, o fotògraf social, com se'l coneix ara, hi trobarà ací un magnífic escenari, ingredient ben apreciat per la clientela, sobre el qual emmarcar bellament la parella de desposats. D'altres usuaris, relaxats excursionistes, s'acontentaran amb fer la foto, dejà vu, de les restes, convenientment emmarcades pel safareig i l'arbreda que les envolta, com a souvenir-trofeu de l'estada (que potser pengen a Panoramio, una més què hi fa?) i potser algú, com ara jo, tracte de posar en solfa visual aquests ingredients tot aprofitant que les ombres de les branques de primer terme ajuden a "tancar" una composició en rombe lleugerament desplaçada per confegir la imatge que avui encapçala l'apunt.
No penseu que siga bel·ligerant amb la fotografia, o els fotògrafs, d'esdeveniments socials com ara les bodes. Ans al contrari, trobe que és una especialitat de certa dificultat i, cada vegada més, de molta competència. Altra cosa és, però, que aquesta mena de fotografia puga resultar-me estimulant o atractiva. Reconec que en el dilentantisme dels meus inicis fotogràfics vaig fer algun reportatge de boda de manera molt esparça, com també vaig fer algún treball, diem-ne, periodístic, però allò no podia tindre projecció perquè jo no en tenia les qualitats requerides per a aquells oficis (i, tanmateix, no em calia fer-los per a viure, cosa important). Sí que m'ha interesat, però, aquesta pràctica, aquest ús que se'n fa de la fotografia, per reflexionar-hi una mica.
Un reportatge de noces, evidentment, com tants altres usos de la fotografia, fixa el record en la memòria i el documenta. Però, potser hi ha quelcom més en aquesta mena de fotografies. De fet, i sembla anar en augment, hi ha més ficció que esdeveniment en aquestes imatges, a no ser que la ficció ja en forme part de l'esdeveniment, fins i tot que el traspasse. Un reportatge de noces actual implica traslladar-se a indrets reconegudament bells, "marcs de bellesa inigualable", on els nuvis posen per al fotògraf en posicions "naturalment dirigides": "ara mireu-vos, ara gira el cap cap aquí, ara dóna-li un petonet...". Fins i tot se n'han donat de casos en què aquest "reportatge" s'ha fet la setmana abans del casament (supose que per no fer esperar els convidats durant hores a les portes del restaurant) i en un àlbum de noces potser aquesta mena d'imatges supera en un elevat percentatge les dedicades a documentar la cerimònia del casament i les del convit.
Aleshores, a què respon aquesta pràctica? Quin sentit té fer-se fotografiar d'aquesta manera? Molt senzill, en tant que fotografiable, un esdeveniment deixa de ser el necessari fet a constatar per ser-ne el punt de partida d'una, o vàries, fotografies i s'hi deixa constància, no tant del fet com de l'actitud que s'hi pren front a ell. I en la mida en què aquesta actitud resulte més artificiosa, preparada i estereotipada, més ens aproparem al sentit real de l'esdeveniment, a la pomposotitat i grau d'ostentació que s'hi pretenen. I això ha de confluir necessariament amb les pretensions estètiques de qui opera la càmera, doncs aquestes han de ser coincidents amb l'ostentació i pompa encomanades. I és que al remat fons i forma acaben sent part indisoluble, una mateixa cosa.