F. Vera: Nymphenburg. Munic. 2005Martínez Alonso, recull l'exemple de Tenisson, un viatger que recorre la península Ibèrica allà pel 1860 i que capta una trentena d'imatges en calotip. ¿Qui, en l'actualitat, carregaria amb una càmera i tot l'equipament del calotip anant amunt i avall durant mesos per obtenir només trenta imatges? I és que segle i mig llarg ha transformat molt la manera de viatjar i també la forma com obtenim fotografies. El viatger s'ha transformat irremissiblement en turista en la mesura en què el viatge ha esdevingut tour i que la dificultat de la pràctica fotogràfica s'ha anat reduint fins ser pràcticament inexistent. El recorregut de Tenisson el fan avui els turistes japonesos en quatre dies i en eixe temps poden capturar, cada un d'ells, un miler d'imatges. Una obvietat, és cert, però il·lustra clarament el que vull dir.
Entre els trenta calotips de Tenisson, referent important, patrimoni fotogràfic indefugible, i els milers de fotografies diàries actuals d'aquells mateixos indrets, redundants, previsibles i prescindibles dels turistes hi ha una pila d'anys que s'hi interposen. Però el canvi és molt més recent del que sembla. Siqui Sánchez, al seu blog, hi penja un apunt on relata la diferència entre un viatge de jove al Vaticà en què feu una imatge que li era molt emotiva i un altre acabat de fer on, entre tant de "fotògraf" no va poder fer cap fotografia, endut com era per la gentada.
Quan li preguntaren a Robert Frank per què hi havia tant de cotxe a les seues fotografies, contestava "eixiu al carrer i mireu que hi ha sinó cotxes". Potser per això, quan no hi ha manera de defugir el sentir-se turista enmig d'un allau de turistes, la única cosa que puc fotografiar és l'aglomeració, sobre tot si hi ha ningú que pren fotografies.
Estupendo artículo y magníficas referencias.
ResponEliminaLa de Robert Frank es excelente.
Leyendo este artículo me ha hecho recordar una parte importante de la historia de la fotografía, y es la democratización de la misma, donde van todos los fotógrafos cargados con "cachibaches" de unas proporciones que hoy en día serían casi aberrantes.
El artículo de iqui Sanchez lo conocía, y me llamó la atención, pues es una verdad como un templo.
Todo esta demasiado masificado, situación que nos incomoda a los fotografos en bastantes ocasiones, pero que aprovechamos en otras tantas.
A ver si me pongo al día con tu blog, pues he estado un tanto liado y me he dejado unos cuantos artículos por leer.
Por cierto, te cito el mensaje que he escrito en mi blog en contestación a tu propuesta:
"Francesc, eso que propones es una grandísima idea.
Para mi sería un placer.
Ya imagino a tres apasionados por la fotografía hablando horas sobre este arte que tanto nos atrapa y enriquece.
El otro día vino Paco a visitarme y estuvimos creo recordar que tres horas hablando de fotografía.
Un saludo y espero que pronto llevemos a cabo esa reunión."