la carcassa, altra vegada

F. Vera: La Carcassa. Jardí Botàni de València. 2009

Com explicava, la Carcassa m'ha obsessionat. És evident que si no hagués estat pel l'exigència de treball potser no m'hauria parat a fotografiar-la, però calia fer-ho. Divendres vaig estar una estona donant-li voltes, vaig intentar fragmentar-la tot centrant-me en algun detall dels troncs o retallant les palmes sobre el cel en un contrapicat. Eren solucions que podien resultar una mica efectistes, però cap d'elles no donava la dimensió d'exemplar singular a la palmera ni em satisfeia plàsticament. El que cercava era representar visualment, si això era possible, l'efecte de l'esclat de la carcassa. I eixa idea es concretà, crec, en muntar en la càmera l'ull de peix, potser l'únic objectiu que no tenia previst emprar per aquest menester. En enquadrar amb aquesta òptica i amb aquell cel tan clar, trobava certa similitud amb algunes imatges de palmeres que fera Maxime du Camp a Egipte allà pel 1860 i això —trobar aquell referent a la fotografia primitiva— em reconfortava.
La capacitat de deixar-nos seduir per les coses, ja ho dit en altres ocasions, em sembla una premisa idefugible per fotografiar-les (per fotografiar-les més o menys creativament, vull dir), però de vegades, en treballs d'aquesta mena hi ha coses de difícil solució plàstica i, donat que "pensem amb una mirada estètica" (en paraules d'Stephen Shore que recollia l'edició d'avui de El País), ens cal lluitar contra l'objecte a fotografiar per evitar, ni que siga mínimament, la pura i simple representació icònica. I això, degut a les nostres limitacions creatives, no sempre és possible.