Una de les opinions de Leroy és la de què el documental web, o documental multimèdia, pot ser una de les alternatives, tot i que s'afanya a dir que això no és un grapat de deu o quinze fotos passant automàticament sobre un fons musical qualsevol, una observació de molt de trellat, en la meua humil opinió.
Tanmateix, fa esment de la intenció bàsica que guia el festival: "sempre hem afirmat —diu—, i seguirem fent-ho, que el fons és més important que la forma". Podem pensar que és lògica aquesta idea tractant-se de fotografia documental, però, tanmateix, una mica abans ha esmentat la "recerca de la qualitat i l'exigència respecte al fons i la forma", i, més endavant s'hi refereix a les magnífiques fotografies de Massimo Berruti sobre el Pakistan, unes fotografies en les que la forma, la qualitat estètica de cada una d'elles, és innegable.
Heus ací un debat sempre obert, un dilema sempre present. Hom pot creure que la preponderància de la forma sobre el contingut hauria de donar-se en les obres artístiques, mentre que en el cas de la fotografia documental hauria de passar tot just el contrari. Però hi ha artistes l'obra dels quals declina els aspectes estètics per posar de relleu els valors conceptuals, de contingut, mentre que hi ha les imatges de determinats fotògrafs "documentals" que posen per davant les qualitats plàstiques del que fan, a despit de què puguen entrar en conflicte amb la realitat que pretenen documentar.
Resulta ben evident, pense, que documentar implica posar de relleu la informació, el contingut, però, tanmateix, el fotògraf treballa amb la mirada i la manera com mira és determinant per confegir el seu document. L'elecció del color o del blanc i negre, la manera d'apropar-se a la realitat, l'enquadrament, la selecció de les imatges, són elements indefugibles que configuraran la seua història, el seu relat visual. I en fotografia, cal tenir ben present que contingut i continent, significat i significant, són una mateixa cosa, indestriables. Cartier-Bresson semblava tenir-ho clar quan plantejava l'exigència de que no li mutilaren les imatges i exigia que les seues fotografies es reproduiren amb l'enquadrament complet. Eugene Smith, diuen, solia fer dues fotografies del mateix tema, una en apaïsat i l'altra en vertical, per evitar que els editors decidiren tallar-li l'enquadrament per ajustar-les a la maquetació de la pàgina si només en tenien una. Són dos exemples de com la forma i el contingut estan en comunió permanent. I, no ho oblidem, les imatges, les fotografies sobre tot, només ens mouen a la reflexió si abans han estat capaces de tocar-nos la fibra sensible. L'exigència, com diria el mestre Smith, és la de procurar un treball honest.
Interesante planteamiento el que tratas y nos propones.
ResponEliminaFrancesc, un saludo.