dimecres, 6 de gener de 2010

la fotografia en cos i ànima

F. Vera: Basílica Superga, Torino. 2010

Amb l'entrada de l'any —una vegada acabat Sangre y champán, lectura ajornada per a aquests nadals i induïda pels sucosos comentaris de Paco Elvira—, he tornat a agafar un llibre que vaig llegint a trossos i mossos perquè em resulta una mica antipàtic, no pel contingut (que a vegades, també), sinó per qüestions materials i formals. Es tracta de El desnivel. La fotografía puesta a prueba, d'Hubert Damisch, editat per l'editorial argentina La marca editora.
Com que el llibre només té 167 pàgines, l'editorial degué considerar que calia emprar un paper de bon gramatge per fer-lo més gruixut i donar-li més presència, però se n'ha passat! El paper és tan rígid que passar les pàgines és bastant complicat i, si vols mantenir-lo obert, el llibre es desenquaderna perquè el relligat no aguanta. Això pel que fa a l'aspecte material, però en l'aspecte formal, la traducció deixa bastant que desitjar, una altra cosa que en dificulta la lectura. I damunt, de tant en tant, l'autor realitza uns tals circumloquis que et fan exclamar, com aquell personatge interpretat per Xavi Castillo, "xè, i tot això, pâ què!" D'altra banda, però, intente aplicar aquella màxima de què no hi llibre tan dolent que no tinga una idea, un paràgraf o una línia que pague la pena. Aleshores, entendreu que el vaja llegint d'aquesta manera tan sincopada.
L'autor dedica l'epígraf final del capítol segon a comentar una fotografia en què l'artista Michel Snow, mentre escriu o dibuixa amb una mà (que és el que es mostra en la imatge), prem, ell mateix l'obturador de la càmera amb la mà que no s'hi veu en la fotografia. No em detindré en les elucubracions que en fa Damisch al respecte, elucubracions que, al menys a mi m'ho sembla, no paguen la pena de detindre's. Si que ho faré, però, en una citació posada com a nota a peu de pàgina en què Snow diu:
"En la primera fase (la toma de la foto) éstas [les possibilitats del medi] incluyen el encuadre, el enfoque, la exposición y la iluminación, pero, a mi manera de ver, las elecciones efectuadas en esta fase también apuntan a satisfacer ciertas decisiones ya definidas en cuanto al estado físico final de la prueba [es refereix a la superfície, el format, la granulositat, el lloc on es situarà la imatge, etc] (...) La relación discursiva entre todos estos elementos, en mi opinón, constituye el corazón del verdadero Arte de la Fotografía, que a su vez se diferencia de todos los otros usos —publicidad, diversión, periodismo, etc— de la fotografía".
Catarroja descoberta!* L'artista "té en compte" en el moment de la captura de la imatge tot el procés posterior (algú no ha escoltat mai allò de la previsualització o allò altre del Sistema de Zones d'Ansel Adams?), mentre que els "altres usos" de la fotografia, segons ell, no ho tenen present això. És que un fotògraf publicitari no té en compte si les fotos que fa han d'anar reproduïdes en un fulletó o s'han de penjar en una tanca publicitària? És que un fotoperiodista no té present si les imatges que realitza han d'anar a l'edició d'un diari en blanc i negre o en les pàgines d'un magazine? Us recomane, a propòsit d'això, l'apunt més recent de Tino Soriano al seu blog de reportatges, o, per què no, determinats passatges de Sangre y champán on Alex Kershaw deixa constància de la premeditació amb que Capa fa les seues fotografies, tot pensant en si ocuparan una doble pàgina o simplement serviran per il·lustrar una notícia.
Per l'experiència que en tinc, i pel que conec, podria dir, llavors, que la major part dels fotògrafs que s'hi dediquen a aquestes ocupacions haurien de ser artistes, precíssament perquè, no ja quan capturen la foto, sinó des d'abans d'aixecar la càmera, saben com va resultar allò que estan fent. També sé, per experiència, que una gran part, la major part, dels artistes que empren la fotografia, no tenen ni idea d'això (als resultats tècnics, i estètics, em tramet) i capturen imatges (els registres, ai las!, els registres!) amb un absolut desconeixement del que estan fent i del que podran obtenir amb allò que fan.
La mirada, la mirada fotogràfica, és tot un procés conscient que, necessàriament, demana dels coneixements tècnics necessaris per fer previssible el resultat, sense que això implique l'actuació rígida ni la manca d'experimentació. De fet, el treball del fotògraf no pot defugir mai l'experimentació si no vol veure's abocat a l'estereotip. D'alguna manera es tracta de posar en sintonia l'ull, el cervell i el cor, com explicava Cartier-Bresson (sintonia que va enllà del concepte de moment decissiu, siga dit de pas). Experimentar amb la mirada i aprendre'n d'ella, potser eixa és la funció del fotògraf. Només d'eixa manera, pense, serà possible arribar al que diu Hamisch en aquest mateix passatge: conjugar la dada física i el concepte, la fotografia en cos i ànima.

*
Catarroja i Massanassa són dues poblacions de l'Horta de València separades per un barranc. Diuen (i si l'expressió no ve d'ací que algú en faça l'oportuna correcció) que quan Catarroja posà un rellotge al campanar, els de Massanassa encara no en tenien. Els habitants de Massanassa per saber l'hora no havien de fer res més que mirar el campanar de Catarroja, cosa que molestava els catarrogins, de manera que aquests posaren un bon canyís per evitar que els dels poble veí se'n beneficiaren del rellotge. Un dia de vent el canyís se n'anà pels aires i els habitants de Massanassa exclamaren: "Catarroja descoberta!" Des d'aleshores s'empra l'expressió per dir que ix a la llum les intencions que s'hi volen amagar.
.

5 comentaris:

  1. Gràcies per l'explicació de la frase feta. La coneixia i la usava, però no en tenia ni idea de l'origen. Salut!

    ResponElimina
  2. Eixa és l'explicació que he sentit dir sempre a Sollana, però no sé si serà la certa. Potser Vicent Olmos, que és catarrogí, puga donar una altra versió. Li preguntarem...

    ResponElimina
  3. «No hi llibre tan dolent que no tinga una idea, un paràgraf o una línia que pague la pena». Totalment d'acord, però mira que pateixes, per destriar el gra de la palla!

    Salut!

    ResponElimina
  4. Ha estat tot un descobriment obrir aquesta cistella de llum. Prenc nota per anar passant amb mes freqüència.
    Una salutació.

    ResponElimina
  5. Sí, Josep Lluís, una mica si que patesc, de vegades, però, mira per on eixe patiment ha motivat aquesta reflexió. I, a més amés, com dic, el vaig llegint (de vegades mirant per damunt damunt) a trossos i mossos, que el meu masoquisme no arriba tan lluny.
    Manel, encantat de que hages obert aquesta cistella i de que t'haja agradat el que has trobat en ella. És un plaer poder tenir-te en aquest espai on espere trobar-te sovint. Gràcies per la teua atenció.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.