La Sindone, Benjamin i l'àura (encara)

F. Vera: Chiesa di San Giovanni. Torino, 2009

A Torí, ja ho sabeu, hi ha la Sindone, el que se suposa fou la mortalla de Jesucrist. Durant l'estada a aquella ciutat vaig veure diverses rèpliques d'aquest objecte de culte, de fet no hi havia església visitable que no en tingués una reproducció fotogràfica sobre tela a escala exacta de la que es conserva a la catedral de San Giovanni. L'original, però, no el vaig arribar a veure perquè des de l'any 2000 no se n'ha fet cap ostensió (exhibició) d'aquesta peça i no serà fins els mesos d'abril i maig d'enguany que s'hi tornarà a mostrar al públic, encara que només durant quaranta-un dies i per a qui s'hi inscriga en la peregrinació prevista per a eixes dates i a eixe efecte.
I si duc ací la Sindone no és, obviament, per un sobtat i incontrolable fervor religiós, sinó per l'interés que pot tenir per a qui pretenga reflexionar una mica sobre la fotografia, no tant perquè alguns pretinguen considerar-la com una primera fotografia, o protofotografia —idea discutible, si més no—, sinó per la tan debatuda qüestió de la reproductibilitat tècnica i el trencament de l'àura de la proposta benjaminiana. A cada església torinesa trobareu una reproducció de la tela, però no trobareu ningú que li dedique més atenció que la d'una simple ullada curiosa. L'original, en canvi, suscita peregrinacions i fervors quan hom decideix mostrar-la. És la diferència entre el valor cultual de l'original i el valor expositiu de la còpia, una diferència que, tot i la fidelitat de la rèplica encara s'hi dóna.

Segons el filòsof alemany, la fotografia hauria d'haver esmicolat el valor cultual de l'obra d'art. Régis Debray, tanmateix, assenyala, a partir del discurs benjaminià, que l'àura "corre com la fura" de l'objecte a la idea. Aleshores, doncs, i ja posats en el nostre terreny, el valor d'una imatge hauria de recaure sobre la mirada que la provoca, sobre el concepte, més que no sobre el suport en què se'ns mostra. Quina diferència hi ha, doncs, entre veure una foto en el monitor de l'ordinador, entre les pàgines d'una revista, o penjada del mur d'un museu? No seria la mateixa imatge en totes tres situacions? No respondria a una única mirada siga quina siga la forma en què se'ns mostra? De fet, cerquem a internet imatges dels nostres autors predilectes o naveguem a la recerca d'autors desconeguts, comprem llibres de fotografia i acudim a exposicions. Però, ara bé, hi dediquem sempre la mateixa atenció? Gaudim d'igual manera en una que en altra situació, o ens passa com els passa als fidels amb la Sindone i les seues reproduccions?
Posem per cas la contemplació d'una fotografia d'Atget. Tenim la mateixa actitud si la imatge la veiem a la tarja d'invitació d'una exposició que si s'inclou en un catàleg magníficament imprés, si s'ha reproduït en un tiratge al bromur a partir del negatiu original o si se'ns mostra en una d'aquelles albúmines virades a l'or que realitzara el fotògraf en vida? I les fotos d'Ansel Adams? Ens emocionen en la mateixa mida reproduïdes en un d'aquells posters de record de qualsevol dels parcs nacionals que si les veiem en un dels magnífics tiratges realitzats per l'artista amb tota la cura que el caracteritzava? Fa ja molts anys vaig poder tenir entre les meues mans tota una col·lecció de còpies originals (una paradoxa més de la fotografia) d'August Sander, i us assegure que no era el mateix que veure-les després a la paret d'una sala d'exposicions i ni molt menys, que reproduïdes al catàleg. I és que la mateixa imatge adquireix unes determinades particularitats en funció de la presentació, del suport i de les concomitàncies que les envolten. Recentment, a Gènova, vaig visitar l'exposició de Cartier-Bresson sobre la Unió Soviètica, eren unes còpies ben realitzades però d'un format inhabitualment gran per al que sempre havíem vist d'aquest autor, i si l'exposició podia gaudir-se plenament, també és cert que no tenia el sabor del gelatinobromur. A l'exposició no hi havia res que disminuira la qualitat fotogràfica de les imatges, però sí bastant que minvara l'aspecte emotiu, "cultual" de l'objecte.
És cert, i no gosaré negar-ho jo, que qualsevol que siga el tipus de reproducció d'una imatge fotogràfica té la virtud de mantenir, pràcticament intacta, la informació, l'expressió, les tensions i, fins i tot, el gaudi estètic que la imatge ens proporciona. No hi ha, en prinicipi, diferències "substancials" entre una còpia vintage i una reproducció en un bon llibre, una diferència que resulta més que notable entre un quadre i la seua reproducció. Tanmateix, poc importa en una fotografia —al menys de manera determinant— la diferència de grandària de la imatge, es visualitze aquesta a 1024 píxels en el monitor o s'hi tinga a un metre de grandària en una sala d'exposicions, per poder-la valorar. Això crec que resulta evident i, en aquest punt, podríem dir que la fotografia ha estat capaç de desmaterialitzar la imatge i ha permés passar del valor cultual al valor expositiu que preconitzava Benjamin.
Ara bé, els museus cerquen, precíssament, les còpies vintage i, si és possible, còpies úniques. Les galeries d'art procuren que els fotògrafs que hi exposen limiten el tiratge a un màxim de 5 còpies i demanen formats d'unes mides mínimament impactants, tot amb la pretensió de donar a aquestes imatges una certa àura d'objecte únic, de retornar-li a la fotografia aquell valor cultual que presumiblement havia eliminat. Tanmateix, la mateixa imatge s'oferiex de manera gratuïta a internet però es ven a mil o dos mil euros en la galeria. No sé, tot sembla una mica confús... potser és una més de les qualitats paradoxals i contradictòries de la fotografia. Ja ho dic, em despista una mica.
I ara una pregunta per a futuròlegs: quan s'imposen els marcs electrònics que permeten canviar d'imatge, fent un slideshow, a unes mides suficients com per omplir una paret i tindre consistència d'objecte artístic, com es considerarà la qüestió de l'original i de limitació del tiratge?