F. Vera: Turista fotografiant la catedral. Brussel·les. 2008Recorde que una de les primeres lectures sobre teoria fotogràfica que vaig fer, després d'haver devorat tota la literatura de caràcter tècnic que queia en les meues mans, fou el famós recull d'articles de Susan Sontag On photography, traduït a l'espanyol amb el títol de Sobre la fotografía per Edhasa. És un text ja clàssic, la lectura del qual sol recomanar-se a qui s'inicia en aquest llefiscós terreny.
D'aquell text, consultat i rellegit en diverses ocasions, s'hi pot extreure una frase làpidària: "en fotografia, el tema sempre en determina el resultat". Ara, però, faig una relectura d'un text de l'any vuitanta-dos, escrit per Victor Burgin —"Mirar fotografies", recollit a Indiferència i singularitat (Barcelona, MACBA, 1997)—, on trobe aquesta proposició: "Sigui quin sigui l'objecte representat, la manera en què es presenta s'ajusta a les lleis de la projecció geomètrica que impliquen un «punt de vista» únic. És la posició del punt de vista, ocupat de fet per la càmera, el que s'ofereix a l'espectador. Al punt de vista, el sistema de representació afegeix el marc (...). Per mediació del marc, el món s'organitza en una coherència que en realitat no té, en un seguici de quadres, una successió de «moments decissius»".
Ho vulgam o no, la foto d'una casa sempre ens mostrarà aquesta casa i la foto d'un gat sempre ens mostrarà aquell gat, això és indefugible. I si, en tant que registre, la fotografia s'hi troba determinada pel tema, en tant que mirada —en tant que organització coherent d'una cosa que no en té de coherència (al menys d'aquesta mena de coherència)— serà el tema qui s'hi veurà condicionat per la seua fotografia, pel punt de vista que hi adopta el fotògraf, pel marc afegit pel sistema de representació... i per l'elecció del moment en què hom decideix prendre la foto. Potser és aquest un dels fonaments on es recolza el caràcter aporètic de la fotografia, un caràcter que li permet, tot d'una, la dualitat de ser i representar, d'enregistrar i interpretar i de reflectir i expressar. Aleshores, una foto xula hauria de ser el resultat d'organitzar de manera adequada, espacialment i temporal, un tema. I si un tema se'ns presenta com tota una estampa, potser siga, ni més ni menys, perquè s'ha construït al nostre imaginari "un seguici de quadres", un model fotogràfic capaç de representar, d'organitzar i d'interpretar aquell tema.
Segurament s'hi prodria parafrasejar Sontag de la següent manera: en fotografia les imatges conegudes sobre un tema sempre en condicionen (o poden condicionar) el resultat.
.
Son tantes les varibles que influèncien la presa d´una fotografia que el sol fet d´interpretarles d´una o altre forma dona tants resultats com fotògrafs.
ResponEliminaNo estic gens d´acord amb Tibu quan diu que es fàcil fer fotos a Marrakech. I no ho dic pas per que sigui més o menys fàcil fotografiar la gent, vaig molt més enllà. I jo també sé de que parlo, el Marroc es un dels temes que més he treballat.
Compartesc amb tu l'opinió, Rafa. Com de diferents són les teues fotos de Marràqueix de les haja pogut fer qualsevol altre! Creu-me si et dic que quan vaig començar aquest apunt tenia presents les del teu darrer viatge al Marroc i que tan generosament penjares a la xarxa. Potser hi haja temes "pintorescos" (possiblement a això es referesca Tibu quan diu que tot Marràqueix és una estampa) com hi ha temes "industrials" o "dramàtics" o ves a saber com, però cada fotògraf, a partir de la seua formació i de totes les imatges que ha interioritzat respondrà d'una manera personal davant el tema. Encara que potser el "pintoresquisme", si de cas, demane una més gran atenció per part del fotògraf per aconseguir una bona fotografia.
ResponEliminaPer cert, Rafa: en la teua foto del xiquet amb les ampolles d'aigua, no hi ha un cert homenatge a Cartier-Bresson?
ResponEliminaAixò volia dir. Tenim Marrakech tan vist i tot ens crida tant l´atenció, que has de triar molt bé per poder explicar coses.
ResponEliminaRespecte a Cartier-Bresson, sí, suposo que la formació i les referències juguen aquestes pasades a l´hora de disparar. Es com si fos el subsconcient el que fotografia, que de fet ho es moltes vegades.
Buen artículo, acompañado por buenos comentarios.
ResponEliminaSaludos.
Curiós el festeig de la fotografia amb allò fotografiat... Hi ha una relació, és clar, però sovint és la mateixa que la del Prestige i "los hilillos", posem pel cas: dos termes complementaris i contraposats a l'hora. I és que la fotografia serveix per documentar. I per explicar històries. I per mentir.
ResponEliminaLa cosa es complica quan la realitat (potser anomenada Marràqueix)ja ha servit de referència per explicar un munt de contes i cada cop li resulta més feixuc (a la nostra Sherezade-fotògrafa) de distreure al Sultà...
I ara, me'n vaig a tafanejar la foto de la que n'ha sorgit aquesta entrada, que encara no l'he vista...
PD: No tinc res ni de sultà ni de pobre cadí, però em tens ben entretingut...
Ara que dius de Sherezade i del sultà, una cosa se m'acut: Sherezade entreté el sultà tot seduïnt-lo amb les seues històries, la fotografia (la bona fotografia) ens sedueix per la manera com ens mostra el món.
ResponEliminaHola gentola, com va?
ResponEliminaa vore que m´explique, per al.lusions. Jo tampoc estic d´acord en el que jo vaig dir de qué és fàcil fer fotos a Marraqueix. O almenys no estic d´acord en el sentit que vosaltres ho haveu interpretat. El que volia dir, sent més precís, és que hi ha moltes oportunitats de fer bones fotos a Marraqueix. Capito? Recorde que quan caminava per la ciutat anava imaginant-me fotos que haveren estat molt interesants. A això em referia. Ara, per fer-les calen altres circunstàncies: el bon fotograf, la màquina, les ganes...
O dit d´altra manera, era més fàcil fer fotos xules a Marraqueix que a Fortlaeny, per exemple...
Tibu, és cert, a priori sembla més fàcil fer bones fotos a Marràqueix que a Fortaleny, però potser perquè tu eres de Fotaleny i ho veus tot amb massa "familiaritat"; potser, dic. Pensa que Eugene Smith va fer un dels seus treballs més importants, The Spanish village el 1952 a Deleitosa un petit llogaret de Càceres que no passaria del centenar d'habitants.
ResponEliminaNo crec que fos que t'entenguérem malament, sinó que potser els fotògrafs estem sempre una mica "a la defensiva" quan s'opina que fer fotos és fàcil i el teu comentari em donà peu a parlar sobre el tema, no ho veges com una crítica al teu comentari, doncs jo l'aprecie com una aportació valuosa al blog, de la mateixa manera que en una tertúlia d'amics o de col·legues apareixen arguments diferents en un sentit o altre que donen lloc a enfocaments novedosos i interessants. Tanmateix, l'explicació que fas em confirma el que intentava explicar en el post: caminant per Marràqueix "veies fotos", però potser perquè ja duies un bagatge d'imatges que, no sols precedia la teua visita, sinó que d'alguna manera condicionava la teua manera de mirar la ciutat.
Prova de mirar Fortaleny o Riola amb ull atent, amb els efectes de llum de cada hora del dia, amb la relació entre paisatge i persones, etc i potser descobrisques un "altre" Fortaleny o un "altra" Riola. Crec que és a això al que es referix Rafa Pérez (que coneix bé el Marroc i l'ha fotografiat en moltes ocasions) quan diu que no és fàcil, perquè la dificultat de fotografiar Marràqueix rau en evitar tot eixe imaginari preconcebut i trobar una manera diferent de mirar, encara que haurem de donar-li una mica de raó a Susan Sontag i considerar que potser sí, que d'alguna manera el tema pot condicionar el resultat de la fotografia.
úna de les pegues d´internet, d´escriure i enraonar per la xarxa, és que no veus la cara del que escriu i no escoltes el to la seua veu. A mi el debat, la crítica, el pegar-li voltes a la cosa o, per què no?, el discutir, m´encanta i ho trobe edificant. Sempre que es faça amb trellat, per suposat. I áixí veig tota la crítica al meu comentari que s´ha produït en este post. I n´estic satisfet.
ResponElimina