dimarts, 19 de gener de 2010

d'obsessions i seduccions

F. Vera: Via del Castello. Susa, Piemonte. 2010

De vegades em sorprén com unes poques idees (més aviat escasses, la veritat) puguen donar tant de si i m'estranya què no haja arribat ja el dia de no tenir res més que afegir a aquest blog. I és que, en realitat, potser més que idees el que tinc són certes obsessions, alguna que altra convicció esparsa i una irrefrenable passió per la fotografia que és la que em mena a obsedir-me i a qüestionar-me, si és que cal, les conviccions. I què voleu que us diga, les passions, i les obsessions, com l'amor, són difícils de guarir i només el desengany més cruel ens les podria capgirar. I, per si no hi hagués prou amb això, sempre hi ha quelcom —el paràgraf d'un llibre, una notícia o el comentari d'un amic o col·lega— que em mena a fer alguna reflexió o a trobar determinat matís en el que potser ja havia comentat d'alguna altra manera.
Dic això perquè a rel del meu apunt anterior, l'amic Isidre Santacreu ha establert cert paral·lisme entre la dificultat de la fotografia per procurar nous punts de vista i la de Sherezade per continuar entretenint el Soldà. El paral·lelisme, així, en primera instància ens pot semblar un simple recurs poètic, una metàfora sense trascendència, però pense que va més enllà. Què és el que fa que el Soldà prenga Sherezade per esposa? Evidentment, una obsessió però també una atracció (no s'aconformava amb qualsevol, l'home, no). Què és el que fa que Sherezade es deslliure de ser executada? Segons ho entenc jo, el joc del misteri i de la seducció. És a partir d'ací que vaig entenent el sentit de la metàfora, perquè mentre continuem sentint-nos seduïts per les fotografies (tant si som fotògrafs com si no), la fotografia podrà defugir la seua execució anunciada (mal que li pese a qui en pregona la seua desaparició).

Quan ens iniciàvem en la fotografia ho fèiem moguts per una certa atracció: que bo tenir un aparell per prendre fotos i guardar records dels bons moments!, que bé disposar d'una joguina d'aquesta mena! Però, a poc a poc, la joguina ens va anar captivant i aconseguia que l'inacabat relat del dia ens deixara amb l'ai en el cor; l'endemà li demanàvem de continuar i així, a poc a poc, lentament, de mica en mica, ens anà embolicant amb la complexitat d'aquell llenguatge d'aparença transparent. Quan volguérem adonar-nos-en ja no ens hi podíem moure d'aquell terreny llefiscós on ens havia menat. En aquell moment ens havia emmirallat ja i no ens podríem deslliurar mai més de ser fotògrafs.

Però un fotògraf ha de fotografiar (coneixeu cap fotògraf que no faça fotografies?) i per a això cal sentir la necessitat obsessiva d'apuntar la càmera cap a tot allò que ens atreu. I és que el primer escaló per a fotografiar és el de sentir l'atracció obsessiva per prendre fotografies. Com el Soldà que s'hi sent obsessivament disposat a gaudir cada nit d'una nova esposa abans d'executar-la, d'igual manera el fotògraf s'hi aproxima obsessivament a la realitat per fer-la seua a fragments, disseccionant-la, saltant d'un objecte a l'altre, tot reiniciant en cada ocasió el rite depredador insaciable. Però sense saber massa ben bé com arriba el moment en què l'indret o l'objecte en què s'hi focalitza l'obsessió del fotògraf se li apareix com una Sherezade amb un conte inacabat, amb una narració de la qual no s'albira el final, que intriga, i el fotògraf se sent captivat, seduït, i hi guaita dia rere dia, mes rere mes, any rere any tot intentant trobar a quin estrany indret condueix allò que fotografia, provant de desvetllar el secret d'allò que el seu gest transforma en imatge, cercant trobar-se ell mateix en aquell misteri que el pertorba. Potser és el moment en què el fotògraf, dipòsit de saber i de tècnica, comença a fer confluir atracció, passió i seducció fins fer-se obsessiva la necessitat d'una resposta allà on només arriba a albirar preguntes. I, potser és aleshores que les seues fotografies quedaran misteriosament tocades pel poder de fascinar a qui vulga contemplar-les.

3 comentaris:

  1. Ja ho diu García-Alix :"de donde no se vuelve".

    salutacions!

    ResponElimina
  2. Però... n'estàs segur? Ha de fotografiar, un fotògraf? Sospito que aquest fil espera que algú l'estiri... Me l'apunto, i una nit d'aquestes us explico un conte...

    ResponElimina
  3. Home, la veritat és que les millors fotos les fem quan no portem la càmera perquè aleshores fem una foto ideal (d'idea, de representació mental). D'altra banda m'alegrarà que estires del fil a veure que ens amaga el cabdell. Espere impacient.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.