dijous, 26 de novembre del 2009

proximitats

F. Vera: Graner, Camí d'Utxana, Sueca. 2009

El costum de veure les coses properes fa que, sovint, perdem la capacitat de mirar allò més immediat. De fet, si fotografiem un indret determinat trobarem que —si tenim un mínim, no ja de creativitat, sinó d'habilitat— qui més es sorprendrà del resultat serà aquell que ho veu tots els dies, aquell a qui l'objecte o l'indret fotografiat li és quotidià. Potser, d'una banda hi ha la satisfacció chauvinista, provinciana si voleu, de trobar que el que és seu és la cosa més important i bella del món i que, per tant, atreu l'admiració de qualsevol; però hi predomina, sobretot, en aquesta mena d'espectador la sorpresa, el descobriment d'aspectes inusitats en el que li és habitual mitjançant la imatge. I és que se'ns fa tan difícil mirar detingudament allò que ens és tan pròxim com fàcil ens resulta sentir-nos atrets i fascinats per l'exotisme dels indrets aliens.

Com que la mirada va implícita en l'acte fotogràfic, no és d'estranyar que la major part dels usuaris només en facen ús en aquells moments "exòtics" en què, d'alguna manera, es supera la quotidianitat: l'aniversari dels fills, el sopar de la Nit de Nadal o una excursió a Benidorm. Són moments "extraordinaris", instants que, en sortir de la rutina, permeten de ser "mirats" (tot i respondre a formes socials prefixades on la càmera hi sol participar).
Per fotografiar la quotidianitat, el dia a dia, cal la curiositat de qui sempre està disposat a mirar, de qui està prest a interrogar amb la mirada el seu voltant. Potser és per això que m'agrada tant, entre d'altres, l'obra de Soudek, la de Cualladó o la de Gowin, perquè ens fan excepcional la familiaritat.

Però fotografiar la proximitat té, també, els seus perills. D'una banda hi ha, evidentment, la familiaritat que dificulta la sorpresa i entrebanca la possibilitat de trobar formes o situacions engrescadores, i això independentment del grau d'enamorament que puguem sentir envers allò que fotografiem (un requisit de vegades fonamental i en d'altres d'efectes fatals). Però hi ha, sobretot, el perill de l'estereotip, perquè la proximitat no la procura només l'objecte o l'indret, sinó també la manera com ens hem habituat a veure'l representat, raó per la qual caure en el tipisme i en el tòpic esdevé un risc d'alta probabilitat. És per això —tal vegada perquè és tan meu, perquè m'és tan proper i perquè em captiva tan profundament— que feia molt de temps que no fotografiava la marjal, un paisatge sense el qual jo no em sabria definir. Ha hagut d'estar l'encàrrec qui m'ha obligat a enfrontar-m'hi, qui m'ha obligat a recuperar la mirada que he anat bastint dia rere dia, any rere any, sense l'aparell, i posicionar-me davant aquest espai tan mistificat per la imatge costumbrista d'aquarel·les, fotografies i olis de calendari.
I, obligat a mirar-me directament en els ulls d'aquest antic paisatge, tinc la sensació d'haver trobat les raons per les quals no puc defugir a l'encís d'aquesta quotidiana, austera, però fèrtil, planúria.
.

3 comentaris:

  1. Meravelloses paraules dites per Francesc al final del article que pareixen el reencontre entre dos vells amics.
    Genial com sempre. Salut.

    ResponElimina
  2. Fotografiar el més proper és el que he començat a fer d'uns mesos cap aqui i la veritat és una gran experiència vital, a més una manera de trobar detalls que passaves de llarg. És ben curiós perquè quan ensenyo aquestes imatges als més propers els hi descobreixo el que tenen al voltant. La fotografia també permet veure d'una manera diferent la quotidianitat, és un gran experiment per a que ens podem conèixer una mica més a nosaltres a travès del nostre entorn. Per cert m'encanta la foto que has pujat amb aquestes línees.

    ResponElimina
  3. Pedro:
    Podríem dir que hi ha un moment en els qui fem fotografies en què passem (ja siga definitivament o de manera intermitent) de l'ull inquisitiu a l'ull introspectiu. Deixem de mirar cap a fora i tornem la mirada cap el nostre interior i aleshores descobrim com de sorprenent és tot allò que ens envolta.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.