diumenge, 22 de novembre del 2009

procés analògic i temps digital

F. Vera: Fotografiant la Catedral de Girona. 2001

És una reflexió que he hagut de fer en alguna que altra ocasió. De vegades motivat per l'entusiame que algun interlocutor mostrava per les innovacions tecnològiques, d'altres pel plantejament nostàlgic d'algú davant els procediments tradicionals i també davant les tribulacions de qui ha hagut de tornar a emprar mètodes tradicionals en aquesta època cibernètica. La reflexió en qüestió rau en què durant un curt període de temps, mentre les innovacions són "noves", els ritmes encara ho són, de "vells"; però, una vegada les novetats prenen cos i s'hi consoliden, els ritmes esdevenen també, malauradament, nous i les coses ja no tornen a ser de la mateixa manera.
Durant uns quants anys, bastants, vaig realitzar la documentació fotogràfica de la Mostra Internacional de Mim a Sueca. El festival s'inicia en dimecres i dura fins diumenge. Sistemàticament, la nit de dissabte, a una de les places de la població, hi ha allò que se'n podria anomenar l'espectacle estrella i dilluns els diaris recullen la crònica de la Mostra. Com que els periòdics no solen enviar fotògrafs, és la direcció del festival qui les ha de proporcionar si vol que la noticia vaja acompanyada d'una imatge d'aquell espectacle en l'indret on s'hi produeix. En conseqüència, durant molts anys, en acabar l'espectacle i mentre la gent s'hi ajuntava per fer-se una copa, jo ordenava els rodets, els revelava, esperava que s'eixugasen, feia les còpies de contacte, realitzava una selecció apresurada de quatre o cinc fotografies i enllestia una dotzena de còpies de cada una d'elles. L'endemà de bon de matí, sense haver dormit més de dues o tres hores, les donava a l'equip de premsa que tot just acabava d'enllestir una crònica que, sense variacions significatives, reproduirien els diferents diaris dilluns de matí. La resta de les imatges les lliurava al cap de dues setmanes, després d'haver fet una bona selecció i haver-les positivat adequadament en paper de 18 × 24 cm. Els dos darrers anys que vaig fer aquest treball, però, havia incorporat una rèflex digital i en acabar la funció em vaig poder prendre una copa amb els altres companys, anar tranquilament a casa, bolcar les imatges a l'ordinador, fer una selecció de les fotografies, realitzar algun retoc en la lluminositat i el contrast i copiar el treball complet (no ja les quatre o cinc imatges puntuals) en un parell de discs compactes. I encara podia dormir unes quantes hores.
Ara, però, els ritmes s'han ajustat al procés de producció i hom entén que si la tecnologia ha evolucionat és per poder-ho fer tot molt més ràpid, i si abans era lògic entendre que revelar, seleccionar i fer el copiat duia el seu temps, en el moment actual els terminis es redueixen a l'entrega quasibé instantània a causa de la immediatesa dels procesos digitals. La conseqüència és ben evident: se'ns demana una producció més gran en un temps més reduït. I aleshores també es redueix, lamentablement, el temps de reflexió, un dèficit que el fotògraf tendeix a compensar disparant encara més per tenir la seguretat de la foto "bona" que s'en destaque clarament per sobre de les altres i en facilite la selecció. Potser la digitalització, en determinats casos —no sé si pocs o molts com tampoc no sé si això és dolent o bo—, impose una predominància de l'atzar sobre la reflexió, un substitució de la mirada per la troballa, encara que caldrà reconéixer que aquesta actitud ja s'hi donava, d'alguna manera, en determinades maneres de fer abans de l'eclosió digital. Perquè si la tecnologia digital s'imposa en fotografia és perquè l'usuari, tot i emprar encara la tecnologia tradicional, amb la seua actitud, ja l'estava demanant aquesta nova tecnologia, com l'usuari de camera obscura o de camera lucida del XIX ja està demanant la invenció de la fotografia.
Potser aquestes reflexions siguen pròpies de qui s'ha format en un pensament analògic i resulten estranyes per qui ja naix en un món digitalitzat. Tanmateix, com algú feia notar, promte hi haurà la necessitat de crear "tallers-escola" per saber que les fotos de l'àlbum familiar no es feien amb el Photoshop ni els llibres es confeccionaven amb l'InDesign, com hi ha ara "granges-escola" per saber que la llet no ve del tetrabrik. Però el que si que queda meridianament clar, llevat de casos molt particulars i de caire artesanal, és que ja no podem respondre amb procediments analògics a una realitat que es mou en un temps digital.

7 comentaris:

  1. El cert és que, aplicant el temps digital i sense gaire estona per la reflexió, em faig creus de com "cauen" les imatges que en un primer moment havia donat per bones, amb les conseqüents presses per entregar la feina “a temps” (digital), a la que revises qualsevol treball amb uns pocs mesos de perspectiva. Clar que això també passava amb la pel•lícula!

    ResponElimina
  2. Cert. Ja ho dic jo això, que la incorporació de la tecnologia digital és, d'alguna manera, la conseqüència d'una manera de treballar, o de fer, o de pensar, que en reclama la seua invenció.
    Si tenim uns mesos de perspectiva ho veiem d'una altra manera, però si s'ha de lliurar a un temini curt ja fem el que podem i sort si després no ens avergonyim del que hem seleccionat! De tota manera hi ha la intuició i l'experiència que ajuda a saber destriar, almenys, el que és dolent d'allò que, com a mínim, "pot passar".

    ResponElimina
  3. L´entrada m´ha recordat una analogia “agrícola” que sempre fa servir un amic meu. Al “temps de reflexió” de què parles ell l´anomena, una vegada feta la foto, el “barbecho”, (en valencià “guaret”), que és com una mena de repós al qual hem de sotmetre les fotos per veure si maduren bé o no. La immediatesa digital moltes vegades ens fa ser vertiginosos i irreflexius…

    ResponElimina
  4. Jo més que deixar-les en guaret les deixaria, com els vins, al celler, a veure si guanyen en complexitat.
    De tota manera, Carles, moltes vegades és impossible deixar temps per reflexionar. Com diu Tino, si fas les fotos avui i et cal lliurar-les demà, no hi ha l'opció de deixar-les madurar. A això és al que em referia amb allò del temps "digital".

    ResponElimina
  5. Allò de deixar-les “al celler, a veure si guanyen en complexitat”, sona a que tinguen vida pròpia i comencen a transformar-se. T´imagines que els bits i els halurs de plata comencen una mena de metamorfosi i amb el temps esdevenen altra cosa, igual que passava amb el retrat de Dorian Grey…??? Quina por !!!

    ResponElimina
  6. Segons la Susan Sontag, el temps adoba les fotos amb un cert encant... Referència al marge, el cert és que fotos que en un principi no hem considerat al cap d'un temps se'n "revelen". Potser elles "ja eren així", i erem nosaltres els qui no teniem el paladar educat encara, no sé...

    ResponElimina
  7. I tant. D´això en sóc ben conscient, ara, que estic escanejant negatius dels anys 80-90 que, en la majoria dels casos, no havia positivat mai per falta de peles. Moltes voltes redescobresc el lloc on vaig viure i sobretot sóc feliç quan algú que ha compartit l´espai fotografiat troba aspectes en la imatge que li suggereixen o li evoquen moments dolços de la seua vida.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.