pura esquizofrènia

F. Vera. Església de Mosqueruela. 2004

"Cal subratllar que als millors fotògrafs de l'actualitat no els preocupa ni molt ni gaire la qüestió (...) de si la fotografia és un art (...) Gràcies a la seua aptitud per cercar el xoc evocador, ell [el fotògraf] prova el seu poder d'expressió i aquesta és la seua revenja contra l'escepticisme de Daumier".
Una mica al fil del que explicava l'altre dia, m'apareix aquesta citació tot rellegint Benjamin. Es tracta d'un text de Georges Besson, de 1936, que el filòsof alemany recull en una d'aquelles col·leccions de cites que tant li agradaven.
La manca de preocupació dels fotògrafs per si és o no art allò que fan no ens ve d'ara, doncs. I no seria difícil trobar-ne, d'altres testimonis. Fins i tot el mateix Weston ho va deixar caure: "(...) ja no m'interesa d'intentar «expressar-me a mi mateix», d'imposar la meua personalitat a la naturalesa (...)". Però, d'altra banda cal considerar també que el fotògraf tampoc no s'ha sentit plenament aliè i sovint s'hi reivindica en l'artisticitat. Heus ací en tot l'esplendor l'estatut ambigu i paradoxal de la fotografia!
La relació entre art i fotografia sempre ha resultat problemàtica i de Baudelaire ençà la disjuntiva apareix amb precisió cíclica. Si en la literatura o en la pintura, en l'escultura o en la música, hi ha hagut una certa tradició conceptual que diferenciava entre versadors i poetes, entre pintors i il·lustradors, entre tallistes i escultors, entre cantadors i cantants, mai no hi ha hagut una fita mínimament precisa que marcara una diferenciació d'aquesta mena entre els que empren l'aparell fotogràfic, sinó que s'ha actuat sobre la totalitat com a categoria única. Fixeuvos-hi que la base conceptual de la distinció no té res a veure en la divisió entre professionals i aficionats (que en fotografia sí que s'hi dóna), doncs hi ha versador que viu de fer versos de falla i poetes que han de guanyar-se la vida d'oficinistes. Però, tradicionalment, ni en la poesia, ni en la pintura ni en l'escultura ni en la música hi ha hagut mai la confusió entre quina cosa calia considerar art i quina no podia assolir eixa categoria. Per què, aleshores, en fotografia, hom s'hi planteja l'artisticitat sobre el mitjà en sí i no sobre l'ús que se'n fa? Què hi ha en la fotografia que no entenem i que no ens permet dilucidar on hi és el límit, la fita, la frontera? O és que no en calen, de fronteres ni de fites i resulta que la fotografia és una altra cosa de ben diferent?
Weston ens recorda (ni més ni menys que en un text de l'any 1943) que la fotografia és "bàsicament un mitjà honest per enregistrar els aspectes superficials d'un subjecte", però què "ofereix al fotògraf la posibilitat de mirar en profunditat la naturalesa de les coses (...) Li permet revelar l'esència del que hi ha davant de l'objectiu amb tal claredat de percepció que l'espectador pot arribar a trobar que la imatge recreada és més real i comprensible que l'objecte mateix". Hi ha qui pot pensar que el "purisme" de Weston no s'acorda amb els temps actuals on tot és mistificat, transversal i híbrid, però pense que ens dóna alguna pista d'utilitat al que estàvem plantejant. La fotografia juga amb l'enregistrament d'aspectes superficials del món visible però ateny a l'esència, a la percepció clarivident, a l'invisible. Per al fotògraf, com diu Weston, la tasca més difícil i més important no és la de "conéixer la càmera, revelar o positivar, sinó veure fotogràficament", és a dir exercitar la mirada.
¿Seria plausible, doncs, considerar que la fotografia, amb aquesta preponderància de la mirada sobre de l'ofici, curtcircuita, d'alguna manera, el procés de la producció artística i que amb ella ja no té sentit el diferenciar entre el què és art i el que no ho és? ¿Potser és per això, per eixa aportació de la fotografia, que els museus d'art contemporani s'omplin de propostes artístiques en què no hi ha cap artisticitat aparent?¿ És possible que per influència de la fotografia les propostes artístiques actuals vinguen farcides de propòsits documentals? ¿Serà cert, com de vegades ho sembla en les visites a galeries i museus, que ja no interesa tant què s'hi fa o com s'hi fa, com el simple fet de fer? En definitiva, i per dur tot açò una mica a l'absurde: a partir d'ara caldria considerar al mateix nivell el versador que el poeta?
Potser, com deia aquell vers d'una cançó de Raimon, "qui pregunta ja respon".
Si cerqueu en Google la combinació fotografia i art trobareu quasi un milió d'entrades en català i uns quaranta cinc milions en espanyol. Una combinació que jo no empraria per localitzar a la xarxa aquella fotografia que m'interessa perquè no podeu imaginar com de polisèmica pot ser la paraula art combinada amb fotografia.
Els fotògrafs podrem considerar-nos artistes o no, però no ens podem deslliurar de reflexionar sobre la mirada. Podrem realitzar tasques documentals o utilitàries en moltes ocasions, però no podem defugir realitzar-les a partir d'una particular manera de mirar. Ens pot donar igual saber si el que fem és art o no però ens cal reconéixer que en el que fem sempre hi ha un cert plantejament artístic. Jo mateix tinc "obra" en algunes institucions de cert prestigi i algunes fotos meues estan penjades a les parets d'algun coleccionista, de manera que puc fer broma amb l'artisticitat de la fotografia, però en segons què i com, puc ser considerat com a artista. I és que encara estem pillats en la trampa, tant que no sabria dir si sóc un documentalista que fa art o un artista que empra el llenguatge documental. Pura esquizofrènia.
.

és quan dormo que hi veig clar

F. Vera: Englischegarten, Munic. 2005

"Quan més treballo és quan no estic treballant". Aquesta frase, atribuida en algun lloc que ara no sabria precisar a Joan Miró, és tota una declaració de principis. Si més no caldria que ho fos per als fotògrafs.
Hi ha la creença, falsa amb tota seguretat, de què els que ens hi dediquem hem de dur la càmera penjant al coll, o en bandoulière, d'ací cap allà per si de cas ens "trobem" la foto, però potser és millor, en moltes ocasions, deixar-se l'aparell a casa i dedicar-se al sa exercici de mirar, d'aprendre a treballar quan no s'està treballant. I és que, tot i l'obsessió d'alguns per fer arxiu, la nostra no és una tasca linial, d'acumulació, en què un pas duu a un altre; fer més, aleshores, no implica fer-ho necessariament millor. Possiblement és per això que Erwitt considerava la fotografia com un ofici de ganduls, perquè només el gandul és capaç de treballar quan no treballa. I s'aplica de debó en la tasca. En conseqüència, la possibilitat de prendre fotografies reeixides ja no pot ser una qüestió de probabilitat, sinó de reflexivitat.
El fotògraf necessita del món visible per configurar formalment la seua obra, però de poc li serviria aquesta si no fos capaç d'atendre a les essències de l'invisible, com molt bé considerava l'admirat i malaurat Koldo Chamorro.
Aleshores, el fotògraf, faria bé en apropiar-se d'aquell vers de J.V. Foix: "és quan dormo que hi veig clar..."
.

a propòsit del flickr

F. Vera: Carretera entre Marràqueix i Ourika. 2008

No sé si són les aportacions de la tecnologia les que impulsen comportaments nous entre la gent o si, tot just al contrari, són les formes socials aquelles que fan factible l'eclosió de les novetats tecnològiques. Dic açò perquè en la major part de textos que trobe al respecte sembla haver-hi la convicció de què tot aquest fenomen de les xarxes socials ve com de rebot per la introducció de determinats models tecnològics. Potser la seguretat amb que hom estableix quina és la causalitat i quin l'efecte s'esdevé d'alguna lectura "interessada", no ho sé, però trobe que deixar de banda la influència de certs hàbits socials en el desenvolupament d'aquests models és, com a mínim, arriscat.
Donats com som a crear mites, tendim a pensar que la societat avança a cops de genialitat, i que els invents s'hi deuen a l'acció aïllada de certs individus. Així, doncs, la fotografia hauria estat el producte de la genial intuició de Daguerre, i d'aquesta manera, almenys, fou presentat, per Arago, el daguerreotip a l'Académie des Sciences i al l'Assemblée National i així s'ha fixat l'esdeveniment en la memòria col·lectiva. Però va i resulta que hi ha censats, pels historiadors de la fotografia, una vintena d'inventors en l'estreta franja de temps que suposa la dècada dels trenta del segle XIX, i, d'entre ells alguns de ben rellevants, com Talbot o Bayard. Aquella concentració d'inventors, en un moment en el qual els experiments es difonien amb un relatiu retard, fa sospitar que la societat del dinou mostrava un cert interés per trobar la manera de reproduir mecànicament imatges de la realitat, i seria plausible pensar en una certa prehistòria de la fotografia, anterior a 1839, i que la definitiva invenció, la innovació tecnològica, obeïria a un cert costum de guardar imatges d'indrets o fets i al desig de poder-les prendre més fàcilment (és particularment interesant a aquest respecte el llibre de Geoffrey Batchen, Arder en deseos: la concepción de la fotografía, Barcelona, Gustavo Gili, 2004).
Tanmateix, trobe un cert paral·lelisme amb el que està passant ara amb aquest fenomen de les xarxes socials, i més concretament amb aquelles destinades a compartir fotografies. Bastants publicacions, especialitzades o no, se'n fan ressó del fenòmen del Faceboock o el Twitter, on hi ha milions de membres; i en el Flickr o el Picasa una quantitat de persones impossible de determinar ha penjat milions de fotografies. Seran, doncs, eixes eines les que han generat el fenomen, o potser és el desig, si no la necessitat, de la gent per fer-se de notar el que ha permés l'eclosió d'aquestes xarxes? Mirant l'afany de protagonisme que entre la gent s'ha detectat en els darrers anys, m'incline més aviat per la segona possibilitat. Abans, bastant abans, de les xarxes socials hi ha hagut el fenomen del "mama, vull ser artista" seguit de l'ostentació pública de la pròpia privacitat com a manera d'assolir notorietat. I d'igual manera que la televisió n'ha ofert, de presència, a tota una troupe de famosos de dubtosa qualitat, internet ens ha obert la possibilitat d'oferir la nostra quotidianeitat al món sencer. Així, des de l'anonimat en què vivim, perduts en un món que ens ignora, ens creem la il·lusió, no sé si falsa o veritable, de què oferint-nos en el món cibernètic, assolirem el reconeixement de qui sap quins remots admiradors.
I, pel que es veu, la xarxa crea comunitats, grups de persones que s'hi reconeixen per una mateixa activitat, com, en el Flickr, pot ser fer fotos de la cosa més absurda que hom puga imaginar, ja siguen les pizzes que un s'hi menja, les fotos fetes a través del parabrises del cotxe o les rutines que hi realitza cada dia. Tanmateix, resulta igual de fàcil, o de probable, entre tot aquest garbuig d'imatges, ser vist com passar desapercebut. Tot sembla ser una qüestió de probabilitat. I, per a qui cerca entre les imatges d'una determinada categoria o entre les associades a una determinada etiqueta (les etiquetes, tags, també són tan aleatòries i peregrines com mai), també és una qüestió de probabilitat trobar una imatge que tinga una qualitat mínima entre els milers d'imatges referenciades de la mateixa manera. Potser per això, Joachim Schmid ("Currywurst actualizada", en Soñarán los androides con cámaras fotográficas, pàg 292), en reflexionar sobre aquest fet, pensa que "els fotògrafs no són creadors ingeniosos, sinó una prolongació de la tècnica emprada" i que "l'obra mestra no és res més que una necessitat aleatòria que passa amb una freqüència directament proporcional al nombre de fotografies que s'hi prenen". No ho sé, però si tot és qüestió de freqüència i de probabilitat, com proposava la publicitat d'un aparell fotogràfic, com s'explica la gran quantitat de fotògrafs "genials" que hi ha hagut quan la fotografia no era una pràctica massiva com ho és ara? L'argument, potser, pretén dir-nos que el fotògraf mai no podrà ser un artista, però què la fotografia, en canvi, podra ser usada pels artistes per fer art (el que en França anomen AUP, artistes usant la photo), una tendència que ha anat agafant força des de la dècada dels noranta ençà i que fa volantins espectaculars per justificar l'artisticitat de la fotografia anterior a la dècada dels setanta. Potser aleshores ens podríem sentir, els fotògrafs, com a proscrits de l'art, però, ben mirat, si en aquesta societat fins els estilistes més incultes pretenen ser-ho, qui ho voldria ser, d'artista?
.

de primera mà

F. Vera: Atomium, Brussel·les. 2008

Potser el cinema i certa literatura hagen contribuït a crear un estereotip de fotògraf aventurer, perdut a indrets exòtics o ficat fins les orelles en guerres llunyanes. En d'altres ocasions el trobem immers en ambients sòrdids, marginals, entre bandes de gànsters. O, si més no, al darrere de les cel·lebritats al més pur estil paparazzo. I crec que no caldrà que en cite cap, ni de novel·la ni de pel·lícula, perquè se m'entenga.
No dubte que aquest estereotip troba referents indubtables en fotògrafs reals, de carn i ossos, i que potser és el que millor pot adir-se a les exigències d'una novel·la o d'un guió cinematogràfic. Fins i tot, jo mateix, en faig ús d'aquests mites aventurers, estrafolaris o curiosos per captar l'atenció dels meus alumnes cap a la potencialitat creativa de la fotografia (mea culpa!). Amb tot, la imatge que hom s'en fa del fotògraf és la d'una persona una mica bohèmia, que —potser per influència d'eixe present continu que és la fotografia— viu el dia a dia, una persona a qui l'endemà no li importa ni gens ni mica. Alguns poden pensar que un fotògraf és algú que avui s'hi torra sota el sol de la sabana tot fotografiant elefants i demà disfruta, voltat de senyoretes magnífiques, a l'exclussiu hotel d'una platja tropical. I, per acabar-ho d'apanyar, va i Eliott Erwitt diu allò de què "fotògraf és un ofici de ganduls"!
Però això no obstant, la de fotògraf, és una tasca complexa que demana una dedicació ben intensa, si més no apasionada. Ser fotògraf implica un aprenentatge continuu. Cada treball realitzat suposa un nou repte, una nova manera d'aproximar-se al que ens envolta, i, en cada treball, el fotògraf aprén quelcom de nou, de diferent i ho integra en el seu personal bagatge. Per fotografiar cal sensibilitat, llibertat d'esperit, deixar-se dur pel sentiment, per l'emotivitat, pel que desperta en nosaltres allò que tenim al davant. I per a això —tenia raó Erwitt—, cal l'esperit del gandul. Ben entés, però, "gandul" i "malfeiner" no en són, ni de lluny, sinònims, perquè el fotògraf s'hi dedica de valent i no s'hi conforma amb la primera imatge que li ve al davant. Cert que hi ha qui fa la "foto de carnet" i dóna mitja volta, però això no és, en esència, un fotògraf. Un fotògraf és una persona curiosa, atenta, analítica i, alhora, sintètica, que interroga el món permanentment i que tempta de trobar-hi respostes a les seues preguntes.
Potser altre dels tòpics que fan referència al fotògraf és el de la poca importància que té la cultura per a la seua formació; segons eixe tòpic ú es posa a fotògraf i comença a fer fotos com qui no vol la cosa, sense ni haver estudiat ni sense haver llegit res al voltant del que fa. I, en canvi, cal subscriure el que dèia Lewis Caroll a Com comença el dia d'un fotògraf: "diuen de nosaltres els fotògrafs que només som capaços de veure el més bell rostre com un conjunt de llums i d'ombres; és eixa una idea que desitge trencar". No diré que no s'hi puguen fer fotos des del desconeixement més absolut o des de la ignorància més aclaparadora, però per realitzar un treball mínimament sòlid, al fotògraf li caldrà un mínim substrat cultural si no vol que allò que fa siga una redundància del que ja s'ha fet o que es veja condemnat a reinventar la sopa d'all. La veritat és que tots aquells fotògrafs, o quasi, que m'han interesat són fotògrafs amb una formació cultural i artística que, si no era sistemàtica, resultava més que suficient. Si eixa formació era anterior a la tasca fotogràfica o si s'ha anat donant en el transcurs de la seua activitat, potser ja és una qüestió secundària que no lleva importància a la necessitat de tindre-la.
Per formar-se hi ha la possibilitat dels llibres, de les exposicions, de les visites a museus i la consulta de les històries de l'art i de la fotografia. Potser podrieu pensar en un pintor que desconegués Piero della Francesca o Francis Bacon? Per què, aleshores, s'ha de considerar normal que un fotògraf desconega Cartier-Bresson o Edward Weston? També un fotògraf ha de formar-se en llibres i museus, és clar. Ara bé, el fotògraf potser té un cert privilegi i és el de tindre la possibilitat de formar-se mentre desenvolupa el seu treball. Fotografiar, implica la possibilitat d'aconseguir una cultura de primera mà perquè cal anar al lloc concret on hi ha el tema per poder obtenir les fotografies i, si el fotògraf té el mínim de curiositat exigit, haurà d'aprendre d'allò que ha fotografiat. L'aprenentatge del fotògraf, doncs, no és únicament tècnic, no és sols una qüestió d'ofici , sinó que trascendeix l'aspecte merament fotogràfic per passar a un aprenentatge vivencial sobre el món que l'envolta i això li proporciona una cultura sense mediatitzar, una formació de primera mà que potser comparteix amb el científic i l'investigador, però que a diferència de la d'aquests, molt especialitzada, la del fotògraf es diversifica i arriba a camps ben diversos del coneixement. Una bona part del que sé d'història, de geografia o de botànica s'hi deu a les fotos que, per encàrrec, en cada cas he hagut de fer i que han vingut a completar el que ja en sabia. Fotografiar ha estat, en moltes ocasions, la manera de vivenciar (disculpeu un terme que no recull el diccionari) el que havia trobat en els llibres, fent-ho així més meu, més propi.
I arribats ací, crec que toca parafrasejar aquell conegut aforisme de Joan Fuster que deia "és cert que els llibres no poden substituir la vida, però també és cert que la vida no pot substituir els llibres". Potser es pot viure sense fer fotos, però per fer fotos potser cal temptar de comprendre la vida.
.

quantificant la qualitat

F. Vera: Mur i grafits, platja de Gandia. 2009

Donant un tomb per Youkioske, tafanege revistes "de fotografia" on entre anuncis i publicitat d'aparells, òptiques i software, s'hi donen consells per fer una foto de qualitat. Fa uns dies, tanmateix, vaig trobar a Cronopios, postejat per Isidre Santacreu, l'enllaç a un web (ACQUINE) que quantifica la qualitat d'una fotografia de manera automàtica. Lògic. Si hi ha una recepta per fer bones fotos, s'hi pot aplicar, a la inversa, per valorar-les.
La curiositat té un cert punt de morbo i no m'hi vaig poder resistir, de manera que vaig seguir l'enllaç i m'hi vaig trobar amb la tesitura de sotmetre alguna imatge a la valoració automàtica del web, tot i preveure que els resultats serien els que en serien. Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig pujar una foto del Baró De Meyer, d'aquelles fetes amb flascons, copes i altres atifells de vidre, a contrallum i positivades a l'albúmina, una imatge que es reitera en quasi totes les històries de la fotografia. La qualificació, una estrella i quart sobre cinc, era de 35 sobre 100. Vaig continuar amb La fourchette de Kertész que va obtindre 55 sobre 100, una mica més que la Purple tulip d'Irving Penn (recentment transpassat) que amb prou feines treia un 50 sobre 100. Pensava continuar amb la foto de Capa del desembarcament a Normandia o amb la del xiquet amb les ampolles de vi de Cartier-Bresson, però ho vaig deixar córrer, per veure el ranking de les fotos que s'havien sotmés a consideració del programa. Amb cinc estrelles, 100 sobre 100, o quasi, he trobat fotos de gatets simpàtics i gossets juganers, nens encantadors i barquetes de colorins. És a dir fotos fetes amb la recepta d'obtenir bones fotos. Lògic.
Què cal deduir de tot això? Potser les "normes" no garanteixen una bona fotografia? És possible que els que tenim per grans fotògrafs obvien l'existència de les "normes"? O és que hi ha distints criteris per establir què és una bona fotografia? Ja ho sé, són preguntes retòriques, i en cap cas innocents, com podeu suposar.
Des de la Gestalt, Arnheim estudià una sèrie de fenomenologies en la percepció de les imatges (Art and Visual Perception - A Psicology of the Creative Eye 1954, versió revisada en 1974) i, des d'aleshores, el seu ha estat un text imprescindible en la formació artística i per a l'anàlisi visual. Però potser, també, ha dut a sistematitzar regles de composició, d'estructuració cromàtica i distribució dels centres d'interés. Potser és en això, en l'aplicació d'aquests referents, en el que s'hi basen totes aquestes receptes visuals. Però hi ha quelcom que no s'hi té en consideració: la subjectivitat, la manera particular de percebre i de comunicar de l'autor i la manera particular de percebre i de sentir de l'espectador.
El problema principal potser és la impossibilitat de valorar, mitjançant regles o normes, la qualitat de la mirada. Resulta plausible pensar que això no és possible, que no hi ha cap manera de establir un algoritme que quantifique matemàticament el valor estètic d'una fotografia, perquè eixa valoració és el producte d'una sèrie de sinapsis en què condicionants físics, psíquics i culturals produeixen relacions inèdites entre allò observat i allò conegut i que ens permeten d'efectuar salts qualitatius en el nostre procés perceptiu i en el nostre procés cognitiu. La fotografia, és evident, és una disciplina i com tota disciplina està sotmesa a unes determinades normes, procesos, i mètodes de treball, però hi ha sempre una variable que no pot sotmetre's a cap norma ni a cap criteri objectiu, un aspecte que només depén de la capacitat subjectiva de la mirada i que progresa en funció de la profunditat de la reflexió i la investigació personal amb el medi a partir del bagatge cultural i artístic de qui el realitza. Com algú ha dit, mirar ja és manipular, no fer-ho així, aplicar la "norma", és caure de manera indefugible en l'estereotip.
I, no obstant això, cal dir que la qualitat de les imatges, de les fotografies, s'hi pot valorar. Això és el que es fa en dues publicacions recents (en espanyol): Como leer la fotografía, de Ian Jeffrey (Ed. Electa) i Lección de fotografía d'Stephen Shore (Phaidon). Del primer ja en coneixia la traducció espanyola de Photography, a concise history, una aproximació interesant i diferent a les històries de Newhall i de Gernsheim amb què ens havíem format. Del segon, en canvi, el sol nom ja ens dóna fe d'una sòlida i interesant obra fotogràfica, complementada per la seua tasca pedagògica al Bard College d'Annandal-on-Hudson, Nova York. Són anàlisis subjectives, personals, però estan ben raonades i parteixen d'un coneixement exhaustiu del medi i per tant molt més recomanables per qui vulga trobar una manera personal de fer fotografia, d'apropar-se a l'excel·lència creativa.
Ah!, per cert, la foto de la capçalera ha obtingut un 55 sobre 100. Si m'ho creguera podria pensar que estic a l'altura del gran Kertész!

impenitent

F. Vera: Carretons de mercat. Piazza della Signoria. Florència. 2009

Sé que no tinc perdó de Déu, d'impenitent com sóc. Tot i no creure'n, he estat, una altra vegada, jurat d'un concurs. I potser no en serà el darrer cop. No ho serà perquè no sé negar-me si qui m'ho demana és algú amb qui m'uneix l'afecte o si la proposta ve des de qui treballa per una causa que considere encomiable, justa, l'acció del qual crec que és, fins i tot, necessària.
Un concurs de fotografia pot servir per a moltes coses: per establir una certa competència i guanyar-se un relatiu prestigi entre el col·lectiu de les agrupacions fotogràfiques, o per cohesionar socialment —esmorzars i sopars de germanor inclosos— un grup de gent aficionada als aparells fotogràfics; serveix, també, en ocasions, perquè una entitat determinada puga fer-se amb un stock d'imatges a un preu de risa i, en d'altres, en canvi, pot aprofitar per promoure una consciència crítica i emotiva (si és que tots dos conceptes ho són, de compatibles) entre els habitants d'un determinat territori envers el seu patrimoni ecològic i paisatgístic.
Tanmateix, qui hi participa ho farà en funció dels estímuls més variats: des de qui s'hi presenta esperonat per qüestions crematístiques fins a qui cerca un cert reconeixement públic que el destaque d'entre els seus iguals. Solen ser fotògrafs amateurs amb un domini suficient de l'aparell fotogràfic i una particular habilitat en el laboratori o l'ús del photoshop. Però hi ha també un tipus de participant que apareix indefectiblement en qualsevol concurs. És el cas d'aquell usuari que ha aconseguit una fotografia de la qual se sent particularment orgullós perquè li ha quedat d'una aparença superba i, havent trobat la convocatòria del concurs, la hi envia, convençut de que el món s'hi rendirà sense remissió als seus peus. Aquesta mena d'usuari —sempre sol passar així— es queda confós quan el jurat no selecciona, ni tan sols, aquella imatge en la que el seu fill menut, o el gatet o el gosset han quedat tan bé i que ell considerava inapel·lable. I a continuació, potser lamentarà haver fet una despesa tan inútil en una ampliació que no podrà posar en cap marquet damunt de la taula de centre de la saleta d'estar.
Ser jurat d'un concurs fotogràfic implica la possibilitat de trobar una imatge o un autor amb un cert interés, però també la seguretat de trobar fotos reiteratives, manides, tòpiques, de baixa qualitat tècnica i estètica tot i que el tema fotografiat en elles puga ser interesant, fins i tot noble.
Sol passar que, el fotògraf, sobre tot aquell que jo anomene "usuari", pensa que fotografiar el riuet, el penyal sobre la mar, els carretons del mercat, o les gràcies del net —coses dignes de mèrit, sense dubte— és suficient per obtenir una bona fotografia, però obliden, o més aviat no saben, que l'objecte fotografiat i la fotografia sols mantenen entre sí un fràgil vincle de realitat. Indefugible, necessari, determinant, però fràgil, tènue i, sovint, ambigu. Fins i tot podriem aventurar que es tracta d'un vincle tangencial entre dues realitats ben distintes. I així els hi va.
La fotografia pot ser equívoca perquè només ens mostra, però, tanmateix, hem aprés a veure fotografies i entendre-les com quelcom transparent, sense artifici, natural, com llenguatge sense codi, i és això el que ens crea la confusió. Però, tot just al contrari, més que una presència de l'objecte hi ha, en la fotografia, una interpretació, una manera particular d'aproximació i una intencionalitat indefugible. I si això, aquesta intencionalitat interpretativa, no s'hi dóna en qui fa la foto apareix el tòpic i l'estereotip, que no és cap altra cosa que la versió intencionada, i interesada, d'altri.
Les imatges oficials d'aquell parc temàtic, buit de contingut, faraònic i inútil —pou sense fons del diner públic— que és la Ciutat de les Arts i les Ciències de València es reiteren diàriament, per milers, en les càmeres de turistes (i —sí, també— en la de determinats alumnes meus), algunes de les quals, fins i tot, seran presentades a concursos. I és el conjunt de tota eixa producció visual reiterada la que dóna contingut a aquella ocurrència fofa i gratuïta, perquè, així m'ho sembla, tot aquell decorat pareix tenir l'única funció de ser fotografiat de manera massiva, d'oferir l'oportunitat al turista de disparar la seua càmera. I, tot d'una, allò cobra importància perquè és fotografiat fins a la sacietat i perquè el Google Earth satura aquell espai amb una indescriptible acumulació de quadrets del Panoramio.
Si fórem conscients de la trampa, potser ens estalviaríem tanta fotografia, però, impenitents com som, en l'intent de ser únics, no podem evitar disparar les nostres càmeres sobre allò ja fotografiat de manera tan reiterada.