dilluns, 1 de març del 2010

de presències i d'absències

F. Vera: Sollana, sequer de Minguet (de la sèrie Paisatge mínim) 1999

Era en els primers anys en què jo m'havia interesat per la fotografia i m'afanyava a aprendre'n la tècnica i a generar imatges mínimament coherents. Consultava un volum (no sé si el tercer o el quart) de la Història de la Literatura Catalana quan va aparèixer una imatge en què s'hi veien tres personatges, dels quals no en puc precissar ara les identitats, asseguts al voltant del que podria ser la taula d'un bar o restaurant dels anys cinquanta. La taula s'hi situava tot just davant d'una finestra la llum de la qual havia estat feta servir pel fotògraf per il·luminar l'escena. La fotografia tenia en principi un interés il·lustratiu, potser fins i tot documental, però allò que em va cridar l'atenció fou un petit detall: a la taula hi havia, no tres tasses de café, sinó quatre; un indici evident de què una altra persona, ara absent, també hi sèia. La tassa en delatava tant l'absència com la presència de Francesc Català-Roca, l'autor d'aquella fotografia.
Amb el temps, i la lectura de diverses obres considerades cabdals per al pensament fotogràfic, he anat perfilant una mica aquesta qüestió de la presència i de l'absència en les fotografies, però recorde la visualització d'aquella imatge, reproduïda a una sola tinta i amb una trama bastant grollera, com la primera ocasió en què, espontàniament si més no, se'm plantejava la qüestió. Ara, la lectura en el blog de Pedro Arroyo, d'un apunt en què s'hi parla de la inclusió de l'ombra del fotògraf en la imatge, m'ha reviscolat aquesta reflexió.
Crec recordar que Susan Sontag parlava d'aquells "cementiris portàtils" que eren els àlbums de fotos familiars, llocs on poden trobar-se —com s'hi troben també en aquella mena d'«altars domèstics» confegits amb retrats emmarcats en portafotos— presències de l'absència. Però, independentment d'aquest ús icònic de la fotografia familiar, cal considerar que ja la fotografia és, en ella mateixa, un joc permanent d'absències i presències.
Traslladant la qüestió al pla de l'experiència personal, puc dir que m'ha sorprés com molts, quasibé la totalitat, dels que han vist les meues sèries Paisatge mínim i Urbs mínima, s'hi fixen en un primer moment més en les absències que no en les presències que imposa la fotografia. "No hi ha gent!", em diuen, i això els sobta. Els sobta la ciutat deserta, però també el paisatge desert, sobre tot si aquest no presenta un lloc plàcid, relaxant o bucòlic, que una cosa és la tranquil·litat i la placidesa i una altra de molt diferent la solitud. I heus ací, potser, el motiu pel qual qui observa aquestes imatges s'hi fixa sobre tot en l'absència: acaba de descobrir que, com a espectador, hi ha només una única presència que és la seua, ja que ha vingut a ocupar el lloc que fins ara ocupava el fotògraf i, aleshores, s'ha vist menat, indefectiblement, a participar de la intimitat i la solitud d'aquella mirada.

3 comentaris:

  1. No t'imagines el greu que en sap haver-me perdut la teva "Urbs mínima"... Si s'hagués estirat fins al maig encara l'hauria pogut assaborir, aprofitant que hi seré uns dies...

    Està en la naturalesa mateixa de la fotografia el ser empremta, així que no és estrany que la càmera cerqui altres empremtes, les absències... Potser tingui alguna cosa a veure amb la música i com hi pesen els silencis, com a la fotografia els buits...

    ResponElimina
  2. Seguint el fil de Susan Sontag, és ben certa la relació entre fotografia i mort, un tema recurrent de Roland Barthes.

    Jo quan veig una imatge d'arxiu, penso en quanta vida hi ha però al final també penso que les persones que hi apareixen ja no hi deuen viure. En aquest cas inclús amb la presència s'intueix la absència...

    ResponElimina
  3. Isidre, la teua darrera entrada del Tractatus és també un joc de presència/absència, i d'empremtes. Cert que com en la música, en què els silèncis potencien els sons, en la fotografia les ombres, els buits, les absències esdevenen més suggerents que les aparences mostrades.
    Una llàstima que no pugues veure l'expo Urbs mínima, però estic mirant si fóra possible dur-la a Barcelona. De tota manera si vens a València (el mes de maig, dius, no?) podríem quedar abans pel fb.

    Pedro, totalment d'acord amb tu. En la fotografia el present, el passat i el futur s'hi fonen de manera indestriable, és per això que el joc de presències/absències s'hi instal·la amb eixa contundència.

    I pel que veig, tots tres ens "retroalimentem".

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.