un número f per a l'ull?

F. Vera: Motor de la sèquia Escalona. Castelló de la Ribera. 2010

Introduir el concepte de número f en un curs d'iniciació a la fotografia sempre resulta una mica complicat i qui ho explica haurà de ser conscient de què tot i ser senzill, fins i tot simple, presenta dificultat per a qui ho sent per primera vegada, ja que respon a una lògica a la qual encara no s'hi ha habituat. Això està, obviament, assumit i hom sap, ja d'antuvi, quins dubtes i quines preguntes formularan els alumnes. Però, ves per on, de vegades la pregunta més insospitada, com una llebre inesperada, salta al camí i se't planta al davant: "quin és el número f de l'ull humà?" No sé si hi ha ningú més que s'ho haja plantejat això, i he de reconéixer que tampoc jo no m'ho havia qüestionat mai.
Vaig eixir del pas amb algun argument sobre la dificultat de determinar un ull "estandard" i per tant de determinar un valor de lluminositat generalitzat. Tanmateix les variacions de la pupil·la, pensava, en dificultarien el càlcul, així com els "defectes" de la miopia i la hipermetropia. No sé si el meu alumne quedaria satisfest amb la resposta, però, un cop acabada la classe, em replantejava a mi mateix i amb major força la pregunta. Tindria l'ull un determinat número f i jo no ho sabia? Vaig fer un ràpid càlcul mental: suposant que la pupil·la puga dilatar-se fins a un centímetre aproximadament i, suposant també que per regla general el diàmetre del globus ocular siga més o menys de dos centímetres i mig, podríem deduir (sense entrar a considerar el grau de transmissió lluminosa de la còrnia ni els canvis de focalització del cristal·lí) que l'ull humà tindria una apertura màxima f:2.8 de manera bastant aproximada. No sé si això té cap importància des del punt de vista oftalmològic, però, des de la perspectiva purament fotogràfica —tot i l'habitual identificació entre el funcionament de l'ull i el de la càmera i que potser motivara la pregunta del meu alumne—, en tenia alguna, de rellevància?.
Des de què Descartes, el 1637, establí el símil per primera vegada a La Dioptrique, hom explica el funcionament de la càmera fosca com si fos un ull i la percepció visual d'aquest com si fos la captació de la imatge per un aparell fotogràfic, però si el model pot servir per explicar certes similituds òptiques entre tots dos elements, resulta evident que és incapaç d'explicar cap dels importants aspectes que els diferencien.
Independentment de la relació entre "distància focal" i "obertura", que teòricament en determinaria el número f de l'ull, la visió funciona mitjançant un sistema sinàptic en què les neurones potencien determinats estímuls en detriment d'altres que s'inhibeixen. Tanmateix, tot i que la pupil·la s'obri o es tanca en funció de la quantitat de llum, de vegades ho fa en funció dels estats anímics i no de la lluminositat i així l'iris se'ns dilata quan sentim ira o se'ns contrau quan ens entra la malenconia. Uns acomodaments "fisiològics" i "psicològics" per als quals la càmera s'hi troba inhabilitada.

Un dia gris, de pluja fosca, en què fins i tot neva durant una curta estona, una colla d'amics escriptors i jo ens trobem a les dependències d'uns antics motors a vapor que treien aigua per al reg de la sèquia Escalona. Mentre l'encarregat explica el funcionament i els usos, mire el recinte i les màquines: "f:4 i 1/15 de segon", em dic, cerque un punt de vista, calcule la distància en què m'he de situar per fer servir el 20 mm que duc muntat, aixeque l'aparell, enquadre, pose cura en què no hi haja convergència de les paral·leles i prem amb suavitat el botó de l'obturador (els meus vells objectius no saben d'estabilitzadors ni d'autofocus). D'aquesta senzilla manera, aquell indret ombrívol, fosc, pla, sense matissos que l'ull percep ha quedat convertit (si se'm permet la immodestia) en la imatge de llum peculiar, de contrast marcat, amb una certa atmosfera i la relació espacial inopinada que havia previsualitzat. Aleshores el càlcul de lluminositat que havia fet per a l'ull deixa de tenir cap sentit i s'em reforça la idea de què aquest i la càmera pertanyen a paradigmes tan diferents que els possibles punts de contacte potser són una pura i simple anècdota. I ho són perquè la visió té un sentit funcional amb el qual se'ns permet de determinar la distància, la disposició i les característiques dels objectes, una funcionalitat que ens evita d'ensopegar amb un fanal o saber si el plat que posem a taula està el suficientment net. En ajustar els elements mecànics, segons unes normes rígides i inflexibles, però, estem responent a un concepte, una intenció, una idealitat, un imaginari que comporta una intencionalitat, una organització mental i una càrrega cultural que li confereix subjectivitat, creativitat i expressivitat. Si l'ull ens connecta a la realitat més immediata, la fotografia ens trasllada al terreny de l'aparença, del simulacre, de la simbolització i, en definitiva, concretitza determinades idees.
No ens cal saber, tanmateix, com funciona l'ull per emprar-lo de manera adequada, però no podem, en canvi, realitzar bones fotografies si no sabem com ajustar, entre altres coses, l'inflexibe i rígida relació entre temps d'obturació i diafragma. La pregunta del meu alumne ha deixat, doncs, de preocupar-me, tot i que potser algun dia, per satisfer-ne la curiositat, li demane allò del número f de l'ull a un amic que es guanya la vida venent ulleres.